Cohesionar-nos

Hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya. Si voleu entre la voluntat d’una majoria social de catalanes i catalans amb l’estat espanyol. Quan a vegades es diu perquè serveix el procés, com a mínim per dos actius que caldria positivar molt més: l’expressió d’una majoria social del nostre país dient que no volem ser una simple regió, no volem ser 1 de 19, que no estem còmodes amb la relació que mantenim amb l’estat espanyol, que volem un reconeixement com a subjecte polític, i tantes altres coses sinònimes a aquestes que acabo d’enumerar. En segon lloc, el procés ha permès que la comunitat internacional conegui (que no vol dir que reconegui) el “cas català”, per anomenar-ho a la forma clàssica. L’estat espanyol enfront aquesta voluntat majoritària de catalanes i catalans només ha donat una resposta judicial i penal enfront d’allò que es podria haver fet millor. Aquest tractament provoca l’existència presos polítics i exiliats, la qual cosa crea un nou front al drama polític, el drama humà, i complica molt la solució política perquè la mediatitza. A més, ha ofegat tota resposta política, l’única realment viable davant d’un conflicte polític, fins i tot rebaixant la qualitat democràtica de l’estat i rebaixant la garantia dels drets fonamentals. Però, hi ha una majoria social a la resta de l’estat que ha preferit assumir aquest preu. El xoc entre aquestes dues majories socials, la de la resta de l’estat i la que hi ha a Catalunya, s’expressa, per exemple, en la forma pràcticament inversa en què s’accepta i es tolera l’existència de presos polítics. Un 70 % de ciutadans espanyols ho beneeixen, mentre que a Catalunya, també aproximadament, un 30 % així fan, mentre l’altre 70 % ho condemnem. Aquesta inversió de majories és part del problema polític. Llavors, només des de la política i des del reforç de la majoria social a Catalunya ens podem donar esperances d’un saldo positiu de la superació del conflicte.

Heus aquí una de les peces fonamentals a considerar imprescindiblement per part del sobiranisme i independentisme, la majoria social a Catalunya. L’esmentat conflicte entre una majoria social de catalanes i catalans amb l’estat espanyol, té la seva expressió també dins del conjunt de la ciutadania catalana. Només disminuint, o superant les tensions internes, i recuperant el diàleg intern, podem pensar en el guany del conflicte amb l’estat. El respecte per les diferències, el reconeixement d’identitats múltiples, l’anivellament entre el propi i el que no és impropi, per uns i altres, són essencials perquè tothom hi guanyi. La diferència entre els grups socials majoritaris a Catalunya amb la resta de l’estat és que si les coses no van bé  aquí tothom hi surt perjudicat, sigui quina sigui la seva identificació. I si van bé, tothom hi surt beneficiat. Pot haver, de fet hi és, la il·lusió per part d’una majoria social a Espanya, que si les coses no van bé a Catalunya, a ells no els perjudica, perquè a les altres 18 hi ha una majoria suficient. De fet és l’ús indecent de l’anticatalanisme com a font de vots a la resta de l’estat. Només és una il·lusió, però molt fonda i arrelada a l’imaginari i a la cultura uninacional de l’estat. Tenen un problema, però nosaltres també el tenim dins del país. Quan més assumim això més fàcil tindrem el guany en el conflicte amb l’estat espanyol, i més catalanes i catalans en sortirem beneficiats, sigui quina ens sigui la identificació, les opcions polítiques si vivim i treballem a Catalunya.

La política ha de contemplar els moments, l’oportunitat, sense excessives presses ni calendaris predeterminats, i sobretot ser conscient de les pròpies forces, o millor, de la correlació de forces enfront de l’adversari. El mal càlcul en això ens du a la derrota. En el nostre cas, ens cal el coneixement de la força de les voluntats de totes i tots els que vivim a Catalunya. Només des de la cohesió com a país i la correcta mesura de les forces, les pròpies i les de l’adversari, ens poden permetre esperar la victòria. Confondre la força de l’adversari i pensar que la seva crisi és fallida, és un error greu, que ens allunya de la victòria de totes i tots els catalans.

Josep Maria Forné i Febrer.

Diputat al Parlament de Catalunya per Lleida, Pirineu i Aran.