1 de maig: prou precarietat i prou repressió

Construir una realitat paral·lela al marge de l’experiència de precarietat, sobreexplotació i opressió que viu la classe treballadora és un clàssic dels poders econòmics i polítics ben emparats per una premsa segrestrada i submisa.

“La crisi ha quedat enrere” asseguren, mentre la població en risc de pobresa i d’exclusió social ronda el 20%, els desnonaments  segueixen sent una pràctica habitual i es dispara la bombolla especulativa dels lloguers.

En diuen reformes laborals per “generar ocupació de qualitat” quan en realitat els llocs de treball que es generen són temporals i a temps parcial. El 12% dels qui treballen són la nova “classe treballadora pobra” perquè els sous miserables que perceben no donen per viure amb dignitat. I les dones veuen encara agreujada aquesta situació en cobrar un 24% menys que els seus companys per fer la mateixa feina. Creix doncs la feminització de la pobresa i la invisibilitat del treball reproductiu i de cura.

Parlen de la “modernització dels sistema de pensions” mentre allò que busquen és privatitzar-les. Mentrestant, es fonen els 68.000M€ que hi havia el 2011 a la guardiola de les pensions de les quals se n’ha perdut la indexació amb l’IPC amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu dels i les pensionistes.

I la “modernització” dels serveis públics també passa per perpetuar les retallades en la sanitat -el 14% a Catalunya- tot afavorint els negocis privats mentre que a l’ensenyament la inversió segueix a la cua de l’estat i d’Europa quan per llei hauria d’arribar almenys al 6% del PIB. L’aplicació de l’article 155 ha permès aquest mes de febrer renovar els concerts fins i tot a aquelles escoles que segreguen per sexe. Per acabar d’arrodonir aquest tètric panorama, la Llei de Renda Garantida Ciutadana no s’està implementant com correspondria a les urgents necessitats socials que cal atendre.

Diuen que Espanya és un Estat de dret inqüestionable i que no hi ha presos ni preses polítics, però es nega el dret del poble català a decidir el seu futur polític per mitjà d’un referèndum la celebració del qual va ser reprimit amb l’ús de la força per part dels cossos policials. I en aquesta deriva involutiva en termes democràtics s’aplica la llei antiterrorista a activistes socials, s’empresonen i es criminalitzen polítics, rapers, estudiants, bombers, mestres i professors, alcaldes i regidors, sindicalistes… tots i totes aquelles que planten cara a un poder polític disposat a tot per tal d’esclafar la dissidència.

Davant d’aquests atacs una munió de lluites de la classe treballadora s’han articulat i s’han impulsat a través de grans moviments d’autoorganització popular -marea pensionista, moviment feminista, lluites veïnals a la ciutat de Múrcia, els propis CDR’s, etc- per anar construint amb la seva lluita un dic de contenció a aquestes polítiques neoliberals, profundament injustes i amb greus dèficits en termes de respecte a la llibertat d’expressió i de manifestació. Des del sindicalisme alternatiu que la IAC representa creiem que cal donar-hi tot el suport, col·laborar en el seu impuls i participar-hi lleialment.

A la vista dels atacs a la sobirania popular, de la deriva antidemocràtica de l’Estat, de la permanència de les retallades i de les privatitzacions i la precarietat, cal unificar les lluites i construir una agenda comuna per continuar amb les reivindicacions a peu de carrer i en tots els centres de treball que faci possible revertir aquesta situació perquè “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en què vivim és la regla” (Walter Benjamin).

Jaume Añé Ros. portaveu del sindicat USTEC-STEs Lleida
Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)