Contra el keynesianisme de guerra que proposen les elits

La recent presentació a la Cambra de Comerç de Barcelona d’un estudi que promou la participació de les empreses catalanes en la indústria militar ha estat rebuda amb interès tant pel Govern de la Generalitat com per les institucions europees. La proposta s’emmarca en allò que alguns economistes anomenen «keynesianisme de guerra»: l’ús de la despesa en el sector armamentístic com a motor de creixement econòmic, innovació tecnològica i creació d’ocupació.

Segons l’estudi, més de 800 empreses catalanes podrien integrar-se en les noves cadenes de valor vinculades a la industria militar europea i generar milers de llocs de treball. Els seus promotors hi veuen una oportunitat industrial i tecnològica derivada del nou context geopolític. Tanmateix, aquesta visió mereix una reflexió crítica.

La primera qüestió és el model econòmic que es pretén impulsar. Orientar recursos públics i privats cap a la producció militar comporta el risc de generar dependència d’un sector estretament lligat als conflictes armats i a les tensions geopolítiques. Els mateixos recursos podrien destinar-se a sectors d’alt valor afegit i d’utilitat social directa, com la transició energètica, la sanitat, l’educació, la mobilitat sostenible o la digitalització.

També resulta discutible presentar l’actual escalada de la despesa militar europea com una oportunitat històrica assegurada. Aquesta aposta pressuposa que la demanda d’armament es mantindrà elevada durant dècades. Però si el context internacional canvia i s’obren escenaris de distensió o de pau, moltes empreses podrien trobar-se amb inversions difícils de rendibilitzar. Quan una economia vincula part del seu creixement a la indústria militar, apareix inevitablement el risc que la continuïtat dels conflictes es converteixi en un factor econòmic rellevant.

A més, les xifres sobre ocupació i impacte econòmic sovint es basen en escenaris optimistes. Diversos estudis internacionals assenyalen que sectors com les energies renovables, la sanitat o l’educació generen més llocs de treball per cada euro invertit que la indústria armamentística. La pregunta pertinent és si Catalunya necessita més ocupació vinculada a l’armament o més ocupació orientada a satisfer necessitats socials i ambientals.

Hi ha també una dimensió ètica que no pot ser ignorada. Moltes empreses catalanes han construït la seva reputació sobre valors com la sostenibilitat, la responsabilitat social i la innovació al servei de les persones. La participació en la cadena de producció militar pot generar contradiccions amb aquests principis, especialment quan els productes o tecnologies acaben vinculats a conflictes controvertits o a règims amb dèficits democràtics.

En aquest context, el concepte de «tecnologia dual» mereix una discussió més transparent. És cert que camps com la ciberseguretat, la robòtica, els drons o les comunicacions tenen aplicacions civils molt valuoses. Però també és cert que moltes d’aquestes innovacions poden acabar tenint usos militars significatius. Presentar-les exclusivament com una extensió natural de la innovació tecnològica corre el risc d’amagar el debat de fons: volem que la indústria de la guerra esdevingui una prioritat estratègica del país?

La qüestió afecta també la identitat política i social de Catalunya. Històricament, una part important de la societat catalana ha mantingut una actitud crítica envers la militarització i ha defensat la cooperació internacional, la mediació i la cultura de pau. Apostar decididament per la indústria armamentística representa un canvi de model que mereix un debat públic molt més ampli que el que es pot produir en els àmbits empresarials.

Finalment, cal preguntar-se qui es beneficiarà realment d’aquesta estratègia. Existeix el risc que els principals guanyadors siguin grans empreses tecnològiques i industrials ja consolidades, sovint participades per fons d’inversió internacionals, mentre que l’impacte sobre el conjunt del teixit productiu català, format majoritàriament per petites i mitjanes empreses, sigui més limitat del que es promet.

El debat, en realitat, no és si Catalunya disposa de capacitats tecnològiques per participar en la indústria militar. La majoria d’analistes coincideixen que les té. La qüestió és una altra: ha de ser aquesta una prioritat estratègica de país?

Des d’una perspectiva pacifista, la resposta és no. I el pacifisme no és una posició ingènua ni merament moral. És una anàlisi política que sosté que la seguretat a llarg termini depèn menys de l’acumulació d’armes que de la diplomàcia, la cooperació internacional, la legitimitat institucional i la cohesió social.

El món és perillós, sens dubte. Però la pregunta essencial és quin tipus de resposta redueix de manera més eficaç i sostenible la violència. Aquesta és una discussió estratègica, econòmica i política abans que moral. Perquè, al capdavall, la pau crea vida, oportunitats i futur. La guerra, per contra, continua deixant darrere seu destrucció, sofriment i mort.

Pere Enciso. En representació d’Aturem les Guerres Lleida