EL “TERROR BLANC” [III] (Últim)

Sr.director:

        L’ensenyament a “Can Pitet” era tot en “castellà”, perquè el “català” havia estat bandejat i per tot arreu hi havia cartells que recordaven l’imperatiu “Una patria, una lengua, una espada”, o bé l’“Habla la lengua del Imperio” (o aquell insultant “Habla en cristiano” que els fatxes que ho deien no sabien que la llengua cristiana per antonomàsia sempre havia estat el llatí i, per tant, el català també era “cristiano” com a idioma fill del llatí).

Molts fums imperialistes i els estòmacs ben buits! La nostra llengua deixà de ser oficial i fou suprimida de totes les manifestacions públiques (universitat, teatre, edició de llibres, premsa i radio, culte en temples i misses, administració pública, correus, toponímia, publicitat, noms de botigues, rètols, documents, noms de pila al registre civil, etc…), a més a més de l’Escola en general amb la complicitat vergonyant de l’Església, amb el seu Cardenal Primat al capdavant, el botifler Enric Pla i Deniel (µ1876-†1968). L’administrador apostòlic de Barcelona, Miguel de los Santos Díaz de Gómara, implantà el “castellà” com a única llengua de predicació i recomanava el 1939 als docents que en “castellano debéis enseñar a hablar, a escribir y a rezar a Dios”. Alhora, mentrestant a la secció de Filologia Moderna de la Universitat, entre d’altres, havien estat cessades figures cabdals de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes com Jordi Rubió i Balaguer (µ1887-†1982), Guillem Díaz-Plaja i Contestí (µ1909-†1984), Gabriel Alomar i Villalonga (µ1873-†1941), Joan Corominas i Vigneaux (µ1905-†1997), Ramon Aramon i Serra (µ1907-†2000), Marçal Olivar i Daydí (µ1900-†1994), Ramon d’Alòs-Moner i de Dou (µ1885-†1939), Pere Bohigas i Balaguer  (µ1901-†2003), Miquel Ferrà i Martorell (1940-) i Pere Grases i González (µ1909-†2004).  I malgrat aquesta exclusió massiva, dos professors, Antoni M. Badia i Margarit (µ1920-†2014) i Martí de Riquer i Morera (µ1914-†2013), van incloure les disciplines filològiques entorn del “català” a totes les seves classes de “manera extraoficial”.

La llengua catalana restà, doncs, reclosa a la vida familiar i, per tant, abocada al perill de la “diglòssia” (ús de dues llengües distintes i oposades alhora d’una comunitat). El meu primer contacte amb el català com a llengua escrita va ser la lectura d’un llibret de rondalles del meu pare. De sobte vaig descobrir que la llengua que parlava “també era una llengua culta, que podia ser escrita i llegida”. Una llengua que sense remei s’apoderà de cop i volta de la meva atenció, perquè era “la meva llengua”. I d’aleshores ençà vaig voler submergir-me en el coneixement de totes les paraules de l’idioma: antigues i modernes, cultes i vulgars, científiques i pageses o menestrals, de tots els dialectes i de totes les contrades. I tot plegat per una insòlita descoberta després de no sé quants anys d’escolarització. Una vergonya pedagògica! Vaig memoritzar aquesta ben curiosa rondalla que transcric:

El dilluns, pels seus difunts,

la vella no fila.

El dimarts, pels seus pecats,

la vella no fila.

El dimecres, pels seus deixebles,

la vella no fila.

El dijous, perquè té els dits tous,

la vella no fila.

El divendres, perquè els té tendres,

la vella no fila.

El dissabte, pel recapte,

la vella no fila.

El diumenge, filaria,

però no n’és dia.

En certa manera em va passar el mateix que a Pompeu Fabra (µ1868-†1948) quan va començar a escriure una carta adreçada als seus nebots amb un “Queridos sobrinos…”, i es va adonar que era estrany dirigir-se a la família en una llengua que no parlaven entre ells. Sort de la carta. I jo sort al llibre de rondalles del pare. Bonic aquest trànsit de l’anècdota a la descoberta d’una realitat.

Per acabar aquest relat sobre la pàgina obscura del “Terror Blanc”, remarcar que en el bàndol dels guanyadors de la “Guerra Civil” hi manava la Gent d’Ordre (?), les forces de l’Espanya més profunda i negra de sempre: militars, bisbes, terratinents, nostàlgics del carlisme i joves falangistes fanàtics. L’etern retorn al País Goyesc del “blanc o negre”.

I em pregunto, què se’ns espera d’una altra possible tanda o torn de “Terror Blanc”, exponent al·legòric d’un activisme ultradretà que no frena mai, com els recents pactes Vox-PP, els quals comencen com sempre contra la “llengua i la cultura catalanes”, i amb el castellà com a llengua vehicular?   

Santiago Suñol i Molina