Míriam Martín, perdre la por de parlar en català amb un toc d’humor

Parlem amb Míriam Martín, assessora lingüística i autora del llibre Teràpia Lingüística, sobre l’evolució de la llengua a través de l’humor, la música i l’ús del col·loquial. En quin estat es troba la llengua? Els catalans necessitem teràpia? Ho descobrim!

Qui és Míriam Martin?

Soc assessora lingüística, vaig estudiar filologia catalana i actualment em dedico al món de l’assessorament lingüístic des de fa ja divuit anys. Vaig començar al Termcat, al centre de terminologia de la Generalitat de Catalunya, i durant catorze anys he estat també a l’Optimot. M’he especialitzat en assessorament lingüístic com deia i actualment faig divulgació de la llengua també, col·laborant en diversos mitjans com Catalunya Ràdio, el Nació Digital… Recentment com autora he escrit Terapia Lingüística, amb Ara Llibres.

Què buscaves amb el llibre Teràpia Lingüística? Fer una guia del català actual?

Terapia Lingüística ja és un títol que et fa pensar. I et fa dir, ostres: hem d’anar a teràpia els catalans? Doncs sí, possiblement necessitem una mica de teràpia. I en aquest llibre toco diversos punts, o aspectes, molt bàsics que crec que hem de treballar. Són la inseguretat que sentim els catalanoparlants, perquè ens cal recuperar més consciència lingüística i més intuïció per tenir autoconfiança. Això és el que té ser una llengua minoritzada, que no ens ho acabem de creure, i pequem de romanticisme. També toco el registre informal, per fer més pedagogia sobre el registre col·loquial.

La situació de la llengua és tan preocupant com perquè necessitem teràpia?

El llibre conté traces d’humor també, perquè jo no entenc la divulgació de la llengua sense això. Va amb mi. Però alhora sí que podem dir que ja fa molts anys que ens estem lamentant, i fa deu anys i més que hi hauríem d’haver posat remei. Però el tarannà del català, el tòpic, és anar amb el barret de barrufet rondinaire: anem criticant, però no hi posem remei i no fem propostes concretes. Tenim una mala salut de ferro, som persistents, però també pequem de romanticisme. Ara mateix tenim un deu en anàlisi, però, en canvi, ens falta una mica d’actuació i ens cal posar-nos les piles. Fa uns quants anys que tenim dades alarmants, i sembla que ara amb el canvi de secretari de política lingüística s’estan fent coses.

Com podem actuar des de la societat civil?

Des de la societat civil cal que tinguem consciència lingüística i que siguem activistes per la llengua. Per això a vegades quan hi ha gent que ens diu que el jovent està abandonant la llengua crec que és molt discutible, perquè actualment hi ha un sector de joves molt militant, sobretot a les xarxes, que fan bona feina. Jo vull pensar que hi ha joves que ja tenen aquesta consciència lingüística, i que no es mereixen ser tractats amb condescendència per part dels adults, com passa a vegades. Amb això vull dir que els adults també tenen part de responsabilitat.

I quin paper hi juga l’administració aquí?

Des de les institucions evidentment s’han de posar més les piles, perquè la nostra llengua es troba en una subordinació i submissió lingüística per part de l’Estat espanyol. Sense mesures de govern, això no va enlloc. Des del Govern també s’haurien de fer la seva pròpia teràpia individual per enfortir-se, per creure-s’ho i a partir de llavors ja ens hi podem posar. Ens omplim la boca de què el català no es toca, però sí que es toca; i si ens descuidem… tocat i enfonsat!. Hi ha hagut canvis però cal continuar.

Necessitem fer del català una llengua més atractiva?

L’adjectiu d’atractiu és molt trampós, la llengua de per si és atractiva, però sempre ho vivim des de la subordinació a una llengua dominant. Sembla que sentim un autoodi que es fan inferiors, però hem de tenir clar que el català de per si és atractiu. És veritat que els joves, com que «mamen» també d’altres llengües a les xarxes, a través dels influenciadors… Tenen una tendència a pensar que el castellà, o l’anglès, és el que «mola». I aquesta situació sí que l’hem de revertir, però des de la pedagogia de poder explicar que podem parlar un català estripat, que podem relaxar-nos oralment amb un registre més col·loquial, i tampoc passa res!

L’humor és una bona eina per acostar la llengua?

Llengua i humor, evidentment van de la mà. Jo no ser fer-ho d’una altra manera per arribar a un públic més jove. L’humor per a mi és imprescindible i ens serveix per trencar el tòpic del catalanet formal i seriós. Ens feia falta un late show, i sembla que es van fent coses en aquest sentit. Jo he participat, fent algunes sessions lingüístiques, al programa Zona Franca amb en Joel Díaz que serveix per trencar estigmes que tenim els catalans. Cal dir que el català col·loquial no vol dir que sigui incorrecte, encara que avui aquesta idea persisteixi.

Com convenceries algú de què el registre informal no és nociu per la llengua?

Posaré un exemple. Quan el grup musical The Tyets va treure el seu últim disc, hi havia molta gent que es posava les mans al cap perquè utilitzaven alguns barbarismes. Diuen «Coti» i «bailoteo», sí, però això serveix alhora per captar públic per escoltar la seva música en català. Han creat un fenomen de masses, i això és molt important. Amb això el que vull dir és que el panorama musical actualment es troba en un bon moment.