I ARA CONTRA LA PARLA EN “VALENCIÀ”

Sr. director:

       Ja hi som!. Es tracta altre cop d’un fet que ja pressentíem. Ja n’hi ha prou, d’aquest coll per assegurar-se aquesta “relíquia històrica” de la quimèrica i fal·laç “Unitat Hispànica” que s’arrossega any rere any amb l’obsessió d’acabar amb la nosa de la “Llengua Catalana” ancorats en el plet “lingüístic binomial” entre “Català” i “Castellà” que arrosseguem des de fa segles i que avui encara parlen 10 milions de ciutadans i uns 13 l’entenen a l’entorn occidental del Mediterrani, des de la Catalunya Nord i Andorra fins a Alacant amb manlleus lexicals fòssils a les Hortes de Múrcia i Camp de Cartagena, a més d’Oriola al Baix Segura, tot passant per l’arxipèlag de “Ses Illes Balears” i arribant a la ciutat de l’Alguer a la capçalera de l’illa de Sardenya.

       I és que entre la indiferència i l’aplaudiment per part del PSOE des del govern de l’Estat, els pactes tradicionals del triumvirat ultradretà espanyol (PP, Cs i Vox), i ara la majoria  PP-Vox  obtinguda al País Valencià, es proposen una política lingüística per arraconar la parla del català eliminant d’antuvi els ajuts a la promoció del model d’escola catalana i promovent la defensa del castellà” en les aules, cosa de per si ja prou greu perquè és allà, precisament a València, on la llengua està en una situació més fràgil, però no es pot ignorar que l’objectiu final és poder aplicar aquesta mateixa política des del govern de l’Estat amb una Catalunya en el punt de mira, potser com a “revenja del Procés” trencant, després de la policia, els espies i els jutges, el consens social amb la fractura del model de “Escola Catalana”.

       L’apuntada fragilitat de la llengua valenciana rau en l’hibridisme congènit del seu naixement medieval al segle XIII. Si bé Mallorca esdevingué de fet una claríssima i autèntica prolongació de Catalunya, amb una massa de població de nissaga catalana gairebé sense escletxes, València donaria lloc, en canvi, a una entitat particular dominada per la heterogeneïtat en el seu cos social.

       D’una banda, heterogeneïtat ètnica i religiosa, amb una “societat sarraïna autòctona” a la base, de raça dubtosa però irreversiblement arabitzada i, per tant, impermeable i refractaria a qualsevol pretensió assimilista de la nova societat cristiana instaurada pels vencedors, la qual cosa menaria a la gradual extinció de l’àmplia base dissident musulmana a través de sovintejades fugues cap a Granada o el Magrib, fins a desaparèixer bruscament del tot arran del decret d’expulsió el 1609 per ordre del monarca castellà Felip III, que afectà de l’ordre de cinc mil persones al Principat, xifra que contrasta brutalment amb els “130 o 170 mil del regne de València”, els 90 mil de Castella, Andalusia i Múrcia plegades i els 54 mil moriscos d’Aragó.

       El lloc buit que deixaren els desplaçats i fugits vers altres terres islàmiques vingueren a ocupar-lo la gent vinguda del Nord i, diu la tradició, que la ciutat de València fou repoblada per les dones vingudes del Segrià, l’Urgell, les Garrigues, el Priorat i l’Alt Camp. És a dir, dones catalanes que varen marxar de llurs comarques d’origen per a convertir “València” en la terra meridional dels “Països Catalans” i deixar-hi el seu idioma, descendència i nacionalitat per convertir el nou territori en un regne al marge dels sarraïns.

       En el seu llibre “Històries e conquestes del Reialme d’Aragó e Principat de Catalunya”, l’historiador Pere Tomic deixà escrit l’any 1438 el següent text: “E en poc temps pres la ciutat de València e la més part del regne. E feu-la poblar la ciutat de mil dones e fadrines que lo rei hi feu venir de Lleida e d’Urgell. E a totes donà marit dins la ciutat. E aprés tot açò, lo rei feu fer furs e lleis ab què la ciutat e regne fossen regits”. És a dir, sense dones, les mil lleidatanes i urgellenques, no hi havia regne possible.       

       Desconeixem la xifra real de dones i fadrines vingudes de terres lleidatanes, però en la segona part del seu llibre sobre la “Corónica general de España y especialmente de Aragón, Cataluña y Valencia” , editada l’any 1551, el cronista valencià Pere Antoni Beuter gosa donar noms i xifres i parla en canvi de només tres-centes dones que anaren a repoblar València.  Si més no, a la porta de l’Almoina de la catedral valenciana es pot veure esculpida la colla de pioners majoritàriament lleidatans que segons la tradició eren oriünds de localitats com Lleida, Alguaire, Alcarràs,  les Borges Blanques i  Sarroca de Lleida, estenent-se vers el Priorat amb Ulldemolins i el Baix Camp amb Prades.

       Amb tot, hi havia d’altra banda una superestructura de poder que venia esqueixada per una “dualitat lingüística” i de ressorts psicològics col·lectius, que anà esquitxant la geografia del nou país de clapes on s’hi feia dominant un o altre dels llevats o ferments primigenis, aragonès o català, segons els atzarosos avatars del procés inicial de colonització del territori islàmic conquerit. Enfront de l’arrogant i anacrònic feudalisme de les comarques marginals “aragoneses”, altrament dites “Xurres” en to pejoratiu, en el grup “nacional genuí valencià” s’imposaren no coactivament l’ús generalitzat de la llengua catalana i la mentalitat liberal i burgesa, cosa que no deixarà de provocar sovintejats xocs i tensions inquietants amb Aragó, de manera que València mai no arribà a desempallegar-se del seu “hibridisme congènit.

       A la sedimentació de les clapes de nouvinguts, majoritàriament arribats de  terres lleidatanes, succeí aleshores el “mestissatge” del grup dominant amb els residus al·lòctons musulmans, fins que noves i incessants onades migratòries vingueren a reforçar en cada contrada un o altre tarannà primigeni i a dificultar-ne la natural assimilació territorial del conjunt, tot deixant dibuixada sobre el mapa la “dicotomia de la comunitat moderna”, en què l’hegemonia, malgrat tot, és exercida per les contrades de “nissaga catalana” pel fet de la seva més gran població i riquesa.

       Però, a més a més, el català medieval es trobà articulat de bon antuvi en una fragmentació en dos grans blocs dialectals en progressió cap a Migdia en paral·lel a l’avenç de la reconquesta i colonització del territori valencià. Mentre d’una banda el dinàmic bloc oriental comprèn les comarques litorals des de Salses fins a la conca del Riudecanyes, així com el “català insular”, d’altra banda, l’estàtic bloc nord-occidental o del Ponent català, s’estenia per tot el muntanyam dels vells comtats d’Urgell, Pallars i Ribagorça, tardana i lentament “romanitzats”, ja que només comptaven amb dos assentaments militars romans en els estratègics llocs de Llívia (Julia Lybica), a la Cerdanya, i d’Isona (Aeso), al Pallars Dellà, des de molt abans de l’arribada massiva dels romans, i ben bé fins al segle X, i per tant en les seves contrades hi persistiren les habituds fonètiques d’un poblament de “substrat bascoide o iberoromànic”, que de fet són les que separen bàsicament ambdós blocs dialectals, i el seu “català” que en resultà seria trasplantat més endavant a les planes reconquerides de la Llitera, Segrià, Urgell i Segarra, fins arribar l’embranzida a l’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya, i més endavant a tot el “País Valencià” i a la regió del “Carxe”, a la província de Múrcia, a l’horta de la qual es parla el dialecte castellà “panotxo” farcit de catalanismes.

       Es comprèn, doncs, les dificultats lingüístiques que tostemps ha patit la variant dialectal valenciana del català, i encara bo que el 1968 es va crear “La Tramuntana”, la primera escola en llengua catalana, i d’aleshores ençà els cursos de “lingüística valenciana”  s’impartiren a l’Institut de Ciència de l’Educació a l’ombra del filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). I contra tot plegat vet ara la seducció per l’ideari del “autoritarisme” amb el malèfic Pacte Ultradretà “PP-Vox” al País Valencià,  amb un “torero” de Vox convertit en vicepresident del seu Govern.

Santiago Suñol i Molina