PARLAR DELS MALALTS. ATENDRE’LS.Glossa dominical25 de febrer de 2018

No m’agrada començar aquest comentari dient que tots estem malalts per evitar frivolitzar amb aquella frase que col·loquialment atribuïm a la igualtat dels éssers humans. Sí, tots som iguals, però uns més que uns altres.

És tan important el tema de la malaltia que ens obliga a tenir-lo constantment en les nostres converses i afrontar-lo en el nostre entorn diari. Podríem dir que ens defineix com a exponent de la fragilitat humana. També es pot tractar aquest tema des de molts punts de vista, des del mèdico-científic fins a l’organitzatiu o social o com una reivindicació permanent amb vistes a millorar la situació de l’atenció sanitària en tots els nivells. Nosaltres ho parlarem des de la fe.

Els catòlics participem sens dubte de la preocupació per la malaltia. A títol personal els creients, des de la seva situació professional o familiar, s’esforcen per atendre o millorar la realitat del malalt que tenen al seu costat. Cal recordar que durant aquest mes de febrer, que ja s’acaba, i com tots els anys, la comunitat eclesial ha insistit en recordar al món del malalt. Vam començar el mes amb la celebració de la Vida Creixent i la seva referència a molts malalts per l’edat. Vam continuar amb la Festa de la Mare de Déu de Lourdes en la qual vam demanar al Senyor per tots els malalts, vam agrair la tasca i l’esforç de tants membres de l’Hospitalitat de Lourdes, el centre del qual és l’atenció als malalts. Vam omplir les parròquies de pregàries per implicar a tots els participants en la proximitat cap els qui no tenen salut quan vam celebrar l’anomenada Jornada del Malalt. I tot això sense comptar amb el recordatori que se’ns va brindar des de Mans Unides per col·laborar en la disminució de la fragilitat en els països més pobres. Tampoc podem oblidar la propera festa de Sant Joan de Déu, bolcat a l’atenció als malalts.

Els catòlics acceptem la malaltia com un període de la nostra vida que fa visible la fragilitat humana i que ens situa davant la necessitat de donar i/o rebre ajuda. Percebem que aquesta condició de malalts té un recorregut múltiple, des de la desesperació i el rebuig fins l’acceptació o certa comprensió del diagnòstic. A uns ens enfonsa i a d’altres els posem com a models exemplars per la seva disposició d’ànim. Aquests són dignes d’imitació. Per descomptat podem dir que els catòlics lluitem per posar la nostra vida en mans de Déu. No és fàcil però és coherent amb l’actitud que ens mostra el mateix Jesús en l’evangeli. Voldríem mostrar el costat més admirable dels qui es comporten d’aquesta manera. Ens agradaria, quan arribi el moment, ser capaços nosaltres d’afrontar amb dignitat cristiana aquesta situació. Així ho demanem al Senyor.

Que ningú oblidi una paraula de gratitud cap a tants professionals que en hospitals o residències geriàtriques atenen amb tanta estima als malalts. Que tots valorem amb una excel·lent nota els que s’esforcen per donar una bona atenció a familiars, amics o coneguts en una situació complicada. Que cada dia hi hagi més persones que es comprometin amb els equips parroquials de pastoral de la salut que acompanyen, que es mostren propers als malalts amb les seves oracions, les seves converses i els seus gestos per fer més suportable el temps de la malaltia. Als qui ho sol·liciten els porten a Jesucrist, l’únic que conforta, que acompanya i compren de forma definitiva i en qualsevol circumstància al malalt.

+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.