LA CAIGUDA DE BARCELONA (4)

LA CAIGUDA DE BARCELONA (4)

Sense cap mena d’intent de reconciliació postbèl·lica i només amb el propòsit de reconstruir l’obcecada ‘unidad nacional española’esclafant i extirpant els valors de l’esperit catalanista, no en tingueren prou amb els llistats de persones significades com a pro-republicanes per tal de represaliar-les i causar-les-hi algun dany perquè‘contribuyeron con actos u omisiones graves a forjar la subversión roja’,  sinó que també entre el gener i el febrer del mateix 1939 una ‘Comisión Revisora de Viviendas’, integradaper representants militars, falangistes i funcionaris locals de l’Ajuntament i la Diputació, varen elaborar un inventari de més d’un miler d’immobles que havien quedat desocupats a causa del probable exili, detenció, pobresa  o mort dels seus propietaris. Pisos i locals buits localitzats i descrits amb tota mena de detalls sobre com era l’habitatge i el mobiliari, o si hi havia calefacció, ascensor o jardí, els quals al cap de poc passarien a tenir un nou ús en ser reocupats i/o confiscats primordialment per capitosts militars i jerarques falangistes amb una certa entesa i complicitat legal entre ells.

D’altra banda es procedí a la militarització del transport públic, sobretot dels Ferrocarrils de la Generalitat, mentre que cap autobús sobrevivent de les requises per al transport de tropes al front funcionava ja, tan sols algunes línies de tramvia i el metro estaven actives, tot i que amb freqüents talls de llum, en canvi els camions militars circulaven a balquena per una capital sense semàfors ni vehicles privats i barris mancats d’enllumenat públic.

Enduts per un menyspreu a la cultura autòctona, a aquests depredadors els menava una persistent obsessió malaltissa per desarrelar patrimoni i desposseir-nos de tot allò que sonés o fes olor a català, començant per fer desaparèixer la llengua, rigorosament proscrita (ni una tarja de visita no es podia imprimir en català, sota pena de multa o detenció), així com el potentíssim i hegemònic sistema cultural català d’aleshores. De bell antuvi, doncs, intervenintla xarxa de biblioteques que havia desenvolupat Prat de la Riba i canviant el nom de ‘Nacional de Catalunya’ per l’aigualit de‘Central’ a la biblioteca principal del carrer del Carme, travesser de la Rambla dels Estudis a l’alçada de l’església barroca de Betlem. I també estenent la febre espoliadora a tot el teixit de la resta d’entitats culturals republicanes i obreres, que van ser ominosament esborrades, com l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) suprimit i els Jocs Florals bandejats, alhora que van furtar i destruir béns i documents de la setantena d’ateneus i associacions de Catalunya, a banda de la intensa depuració que van patir intel·lectuals i molts que exercien una professió, com és el cas d’acadèmics de la Universitat i membres de col·legis professionals.

I sense oblidar els 50.000 afiliats que a finals de la guerra tenia el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), entitat de lluita ensems que associació sindical, assistencial i cultural d’arrels catalaníssimes i molt estimada pels barcelonins, que aplegava oficinistes d’empreses i dependents de botigues, el castigat i mig enrunat local dels quals al final de la Rambla de Santa Mònica arran dels fets del ‘Sis d’Octubre’, ara passaria a ser requisat per convertir-se en el quarter general de les milícies de FET i de les JONS en represàlia tal vegada als onze mil membres que anaren a combatre al front de guerra en defensa de la República. També foren prohibits, la ‘senyera’, els escuts i els himnes catalans (Els segadors, El cant de la senyera,…). I van desaparèixer els20 diarisi els centenars depublicacions i revistes que s’editaven en català, entre elles el setmanari infantil En Patufet, que tot i ser de clara inspiració cristiana, als ulls del nou règim era reu del delicte imperdonable de ser escrit en català.

         No obstant tot això, que Déu n’hi do!, tal vegada el cas més rabiosament vandàlic i patètic de desmantellament i confiscació de béns i documents fou el que va sofrir el Servei Meteorològic de Catalunya, potser moguts els depredadors per odi o revenja, atès que fundat el 1921 com una estructura d’estat de la Mancomunitat de Catalunya pel famós astrònom, sismòleg i meteoròleg Eduard Fontserè i Riba, pare a més a més de la xarxa pluviomètrica catalana, sis anys després feia a Radio Barcelona les primeres cròniques radiofòniques sobre el temps de la Península, i dos anys més tard una part de la locució ja s’emetia en català amb l’excusa que els pagesos i pescadors no entenien el castellà. Doncs bé, el devastador espoli i saqueig tingué lloc el matí del diumenge 29 de gener, o sigui tres dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i s’executà en un sol dia a càrrec d’un tinent militar meteoròleg i dos soldats, confiscant i enduent-se a cassigalls els treballs originals (publicacions, cartes del temps, sondatges del cel, clixés de núvols, estudis de fenologia i altres en curs, etc,) que hi havia guardats a l’Observatori Fabra del Tibidabo, esquinçant-ne d’altres o venent a un drapaire per 500 pessetes tot un camió militar carregat de documents sobre els fenòmens climàtics. A banda de trencar a cops de martell el replà de marbre on s’assentava el nefoscopi Besson que hi havia al terrat per a determinar la direcció i la velocitat dels núvols, o bé de regalar un dels millors aparells de ràdio als soldats que feien guàrdia al portal. El manuscrit que sobre els fets el propi Fontserè va escriure per a l’IEC el 1947, va titular-ho ‘1939: els núvols confiscats!’.

A empentes i rodolons arribem menstrestant a mitjan febrer en què fins al dia 12, quan les tropes de l’exèrcit franquistaja controlen tots els passos fronterers dels Pirineus, en tan sols setze dies des que l’Estat francès obrí les barreres el 28 de gener, hom calcula que 440.000 persones que havien emprès el camí de l’exili travessaren la frontera franco-espanyola, massa humana ràpida i dramàticament evacuada que comprenia 220.000 combatents, 10.000 soldats ferits (excepte altres dotze mil d’hospitalitzats), 40.000 pertanyents a quadres polítics i de funcionaris, i uns 170.000 civils entre dones, nens i ancians.

         Dues setmanes més tard de l’èxode, Manuel Azaña dimitia de la presidència de la República en territori francès i començà a aplicar-se aquí el ‘terror blanc’ de la llei de responsabilitats polítiques contra els activistes republicans i ‘rojoseparatistas’, amb caràcter retroactiu fins a l’u d’octubre de 1934, molt abans, doncs, del 19 de juliol de 1939. Els tribunals estigueren formats per membres de l’exèrcit, de la judicatura i de la Falange, que sols a Barcelona celebraren 1.150 consells de guerra al llarg de 1939, en cadascun dels quals es jutjaven 10 o 12 persones, i més de cent mil catalans van passar per camps de concentració franquistes o destinats a batallons de treball, entre els quals el meu futur sogre, reclòs al camp de Cervera, a qui en nom del‘General Jefe del Ejército de Ocupación’ (queda clar, oi?), li concediren el 6 de març passaport per anar a Lleida en tren a la fi de presentar-se a la caixa de reclutes, tot passant de presoner diguem-ne que carregat de polls a ser soldat de lleva amb alguns polls menys.

         Òbviament ni la ràdio ni la premsa publicaven res d’això, però entre els anys 1938 i 1953 el nombre de catalans executats per la jurisdicció militar imperant amb condemnes de pena capital fou de 3.685, el 98 per cent de les quals executades entre 1939 i 1943. A banda dels 648 morts a les presons per causes diverses i les més de 300 execucions arbitràries de gent acusada de ‘roja’ o de resistir-se a l’exèrcit ocupant franquista a tot Catalunya entre març de 1938 i febrer de 1939.

No del tot satisfets encara durant dos anys amb la dèria de malversar patrimonis, pel gener de 1941 es va obligar al Barça a espanyolitzar el nom del club, que originalment tenia les sigles segons l’ordre sintàctic anglès de F.C. Barcelona, havent-lo de convertir en el Club de Fútbol Barcelona. També, com els altres clubs de futbol, i com moltes associacions de qualsevol gènere, el Barça va haver d’incloure obligatòriament en la seva junta a falangistes i militars, que van seure al costat d’empresaris catalans inequívocament franquistes.

Tanmateix, els canvis més ridículs i maldestres per estúpids foren els de generalitzar la ‘castellanització’ dels noms de carrers, topònims, hotels ì establiments gastronòmics i comercials, inclosos els d’idioma estranger. I així, als cartells on s’hi anunciava un‘Restaurant’, calia posar-hi l’afegitó terminal d’una ‘e’, sovint més petita que la resta de lletres. O el Service Station del carrer Aragó, per exemple, va passar a dir-se ‘Servicio Estación’. I també, a Lleida, l’Hotel Palace es va canviar per ‘Hotel Pal·las’, com la deessa grega de la saviesa, Pal·las Atenea. De tot plegat, la gent en feia befa i traduïa el topònim de la vila de Maçanet de Cabrenys pel de‘Demasiado limpio de Cabritos’. No us recorda això l’invent d’una entitat municipial, la de ‘Sant Esteve dels Roures’, quan laGuàrdia Civil va enviar al jutge Llarena una llista d’actes violents comesos en aquest municipi que no existeix?

Ara bé, el súmmum, allò que no hi ha, fou la denominació del full 293 del ‘Mapa Topográfico Nacional’ corresponent al serrat d’ElsTres Hereus, turó de 681 metres d’alçada entre els termes d’Avià iCasserres, al Baix Berguedà, per la seva traducció del francés tot confonent Tres Hereus per ‘Très Heureux’, o sigui que el van rebatejar com ‘Los muy felices’.

Continuarà…

Santiago Suñol i Molina