JUANJO GARRA I L’AMOR PEL MUNTANYISME

SENYOR DIRECTOR.

Mirant l’estrena del documental Rescat al límit, em van envair els records. Records d’un gran amic, d’un company, d’una d’aquelles persones que deixen empremta sense fer soroll. Amb Juanjo Garra, vam treballar junts a l’Ajuntament de Lleida, encara que en departaments diferents. D’allà en va néixer una amistat sincera, basada en el respecte, el companyerisme i una admiració profunda pel seu amor incondicional a la muntanya.

En Juanjo era una persona humil, afable, propera. Sempre et rebia amb un somriure, amb aquella simpatia natural que no s’aprèn. Tenia una manera especial de mirar-te, com si sempre t’escoltés de veritat. I potser era això: sabia escoltar, a les persones i a la vida.

El documental de TVE reconstrueix un dels episodis més colpidors i emocionants de l’alpinisme espanyol recent: l’intent fallit de rescat del nostre amic, muntanyenc i càmera d’altura, un gran professional i l’ànima de moltes expedicions televisives. En Juanjo Garra va participar en més de 23 expedicions a l’Himàlaia i als Andes, va coronar fins a nou vuitmils —entre ells l’Everest i el Broad Peak— i va ser càmera d’altura i col·laborador habitual del programa Al filo de lo imposible.

Però més enllà dels cims i dels èxits, en Juanjo tenia una filosofia de vida clara i valenta. Deia que “només tenim una vida, i cal viure-la”. Que no era honest quedar-se apalancat al sofà amb el comandament a distància. Creia que calia ser partícips de la vida, interactuar-hi, sentir-la. I ell ho va fer fins al final.

El maig del 2013, al massís del Dhaulagiri, la setena muntanya més alta del món, a prop dels 8.000 metres d’altitud, en Juanjo va patir una caiguda que el va deixar immobilitzat, sense aigua ni oxigen. Va passar tres nits a la muntanya, acompanyat únicament per un xerpa que no el va voler abandonar en cap moment. El xerpa va reconèixer que en Juanjo tenía la cama trencada, li costava molt parlar i el cansament era extrem. En aquells moments, el que més trobava a faltar era la seva família: la seva esposa i la seva filla. Plorava recordant-les.

L’operació de rescat va mobilitzar recursos humans i tècnics des de Lleida, Istanbul i el camp base de l’Everest. Es va aconseguir un helicòpter en temps rècord, i diversos alpinistes que es trobaven a l’Everest van acudir a ajudar, demostrant una solidaritat internacional que honra el món de la muntanya. Malgrat tots els esforços, el rescat es va allargar diversos dies i no va tenir èxit. En Juanjo va morir a la muntanya. El seu cos va quedar allà, al Dhaulagiri.

La família, que també participa en el documental, va prendre una decisió tant dura com generosa: no voler que es posessin més vides en perill per recuperar-lo. Una decisió coherent amb la manera d’entendre la vida que sempre havia defensat en Juanjo.

Quan va morir, prop del cim del Dhaulagiri, tenia 49 anys. L’any 2026 fa tretze anys d’aquell accident que encara batega en la memòria de tots els qui el vam conèixer. La seva pèrdua va deixar una ferida profunda a la comunitat muntanyenca, però també un llegat immens: el valor de l’amistat, la solidaritat sense fronteres i la passió viscuda amb autenticitat.

Per a mí, en Juanjo no és només una figura de l’alpinisme. És l’amic amb qui compartia converses, somriures i silencis. És el company que t’ensenyava, sense sermons, que la vida s’ha de viure amb coratge. Que, com ell deia, viure és participar.

I així el recordo: amb el cor a les altures, però els peus —i l’ànima— profundament humans.

“Aquest record vol ser també una abraçada sincera a la seva esposa i a la seva filla, a la seva família, que van saber estimar en Juanjo amb la mateixa generositat amb què ell va estimar la vida i la muntanya.”

José Luis Solans Pueyo. Doctor en Dret. Professor de l’Escola de Relacions Laborals adscrita a la UdL.