I si ens ho mirem amb perspectiva?

Observo, en alguns independentistes, sentiments de decepció, de neguit o d’enuig. Pensen que havíem d’haver proclamat i sostingut la República arriscant molt més i que hem desaprofitat una gran ocasió per haver obtingut la independència per la qual maldem. Atribueixen culpes a tort i a dret i fluctuen entre el desànim i la convicció que cal implantar la República com sigui i de seguida.

Al capdavall tots els sentiments són legítims i les anàlisis sobre les oportunitats perdudes són discutibles i no dic que no puguin tenir la seva part de raó. Ara bé, en benefici de tots aquells que volem un país sobirà, una democràcia exemplar i una república justa i pròspera, crec que hem de mirar-nos el que hem fet amb perspectiva. Amb la necessària perspectiva que ens ajudarà a posar en valor els formidables avenços assolits i a minimitzar els fracassos, si és que n’hi ha hagut ateses les circumstàncies i els entrebancs reals a què ens enfrontàvem.

Som conscients que la nostra revolució -perquè la magnitud estructural dels canvis que ambiciona obliga a qualificar-la així- és el moviment democràtic rupturista més important de l’Europa Occidental des de la segona guerra mundial ençà? Som conscients que l’hem endegat sense el suport, o amb l’oposició explícita, dels grans poders econòmics i financers, de 3/4 parts dels mitjans de comunicació, de les institucions de la UE, dels seus estats i de bona part de la població catalana? Som conscients que només hem comptat amb l’ímpetu popular de les nostres classes treballadores i mitjanes i que la meitat de la nostra societat és d’origen espanyol i era susceptible de deixar-se arrossegar per un discurs ètnico-lingüístic hostil fomentat pels poders fàctics? Valorem prou que la causa dels catalans sigui coneguda per tota la opinió pública europea culta, malgrat que fa sis anys només quatre catalanòfils en parlaven? Doncs si som plenament conscients de tot això, que en termes de relacions de poder és molt notable, només podem concloure que és un autèntic miracle social i polític que haguem estat capaços de fer tot el que hem arribat a fer sense traumatitzar la nostra societat i no ens hagin esclafat.

Quantes nacions europees occidentals ha estat capaces els darrers vuitanta anys de celebrar un referèndum d’autodeterminació amb l’oposició violenta de l’estat matriu i de les seves clavegueres més pútrides? Cap, només ho hem fet nosaltres. Quantes han aconseguit que, de forma reiterada, quasi el 48% de la població voti a favor de partits independentistes, malgrat les amenaces reiterades dels partits majoritaris de l’estat, les intoxicacions dels mitjans de comunicació dominants, les prediccions apocalíptiques de les elits econòmiques i l’hostilitat de bona part dels representants de la UE? Cap, només nosaltres. Quantes nacions europees minoritzades i sotmeses, en lloc d’acomodar-se al paper subordinat que els ha reservat la majoria demogràfica nacional imperant a l’estat on pertanyen, han plantat cara per reclamar la seva sobirania? Molt poques, perquè la majoria o bé s’han conformat amb un modesta autonomia o sobreviuen migradament mentre es van convertint en una peculiaritat entre residual i folklòrica.

Constituïm, doncs, un exemple singular de valentia, apoderament popular, radicalitat democràtica i vitalitat societària que moltes altres nacions subjugades o grups de ciutadans oprimits, contemplen amb admiració i que anys a venir s’estudiarà en totes les facultats de ciències polítiques per il·lustrar com es fa una revolució moderna, pacífica i democràtica. Hem donat una lliçó d’ètica, estètica i èpica comunitàries descomunal que no ha passat desapercebuda a ningú i que ja compta amb més admiradors que detractors.

Només la perspectiva ens farà sentir-nos orgullosos del que hem fet i ens oferirà prou llum per saber què ens resta encara per fer i com fer-ho, perquè si bé som molts i més que mai, i no existeix cap altra majoria amb un projecte alternatiu, potser encara no tenim prou força per culminar el nostre anhel col·lectiu i implantar la ciutat d’ideals que el braç potent de les fúries va aterrar els anys trenta mentre l’estàvem bastint, i que ara els seus hereus indissimulats volen mantenir enrunada i sotmesa.   

Miquel Àngel Estradé. Exalcalde de les Borges Blanques i senador.