HUMANITZACIÓ DE L’HOME

SENYOR DIRECTOR;

Davant la caòtica situació actual la gent no es cansa de repetir com si fos un disc ratllat: “S’han perdut els valors”. La periodista Ima Sanchís li pregunta a Julio Ancoechea, cap de Pneumologia  a l’hospital de la Princesa de Madrid: Quins valors?

La resposta que escolta és: “La humanització és un principi ètic que es basa en la dignitat de l’ésser humà, recuperem el significat i preguntem-nos si s’estan realment contemplant aquesta dignitat, per exemple en el tracte a les persones grans”.

El pneumòleg descriu una experiència deshumanitzadora de l’home que pot servir per desemmascarar-la de manera global: “ara hem de ser solidaris amb el nostre entorn. Cada matí veig a la porta de casa una senyora gran embolcallada de mantes i papers, una cosa cada cop més freqüent. I els polítics continuaran barallant-se”. 

Els  DEGs que es dediquen a tasques humanitàries fan un treball molt valuós a favor dels indigents. Ens hem de treure el barret davant aquests homes i dones que renuncien a moltes comoditats i inclús posen en perill les seves vides per ajudar la munió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Aquest esforç solidari no aconsegueix que les persones deshumanitzades recuperin la humanitat perduda.

Es pretén canviar el comportament humà mitjançant principis ètics que en una societat com la nostra que ha estat modelada pel cristianisme se sent impulsada a buscar direcció ètica en la filosofia greco-romana.  Ha perdut l’interès en ensenyar els valors ètics del cristianisme que són molt superior als del paganisme. No valorar la que té aquesta denominació d’origen no serveix per recuperar la humanitat perduda.

L’embrió de l’ètica cristina es troba en  el Decàleg que és la Llei de Déu. Malgrat que l’ètica cristiana és molt superior a la pagana no és efectiva perquè no es té en compte el Legislador. Creure en l’ètica cristiana sense tenir en compte el Legislador és hipocresia perquè veu la mota que hi ha en l’ull del veí i en canvi no veu la biga que hi ha en el propi. Com molt bé diu Jaume, l’escriptor sagrat: “Perquè qualsevol que guardi tota la Llei, però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2: 10). La saviesa de Jesús que és insuperable, ens dóna un resum de la magnificència de la Llei divina: en respondre   a un escriba que se li va apropar per preguntar-li: “Quin és el primer dels manaments?” Jesús li respon. “El primer manament de tots és: Escolta Israel (escolta lector): El Senyor Déu nostre, el Senyor és u. I estimaràs el senyor el teu Déu amb tot el teu cor  i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament. I el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran  que aquests” (Marc 12: 28-31).

¿Pot superar aquest resum de l’ètica cristiana  qualsevol manual ètic escrit per la persona per més sàvia que se la consideri? No hi ha cap persona capaç de complir les exigències de la Llei de Déu, ni tan sols un els seus principis si es té en compte que Jesús va més enllà dels fets i es fixa en les intencions del cor. Fixem-nos en un punt: Qui pot dir que no ha comés adulteri en el seu cor? Segons Jaume tothom és infractor de tota la Llei de Déu. ¿De què serveix tenir a la mà uns principis ètics que ningú pot complir? La resposta ens la dóna l’apòstol Pau que posa l’Ètica en el seu lloc quan es fa aquesta pregunta: “Per què doncs la Llei?” (Gàlates 3: 19). Contesta així aquesta pregunta cabdal: “L’Escriptura va recloure totes les coses sota pecat, perquè la promesa que és per mitjà de la fe en Jesucrist fos donada als qui creuen. Abans, però, que vingués   la fe estàvem sota la guarda de la Llei, reclosos en espera de la fe que s’havia de revelar. De manera que la Llei ha estat el nostre mentor per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats (que significa: no que siguem justos, sinó que Déu ens declara justos) per la fe (en Jesús). Però arribada la fe, ja no estem sota el mentor” (la Llei ja no ens acusa) (Gàlates 3: 22-25).

La finalitat de la Llei és fer-nos entendre que tots els homes, sense cap excepció, des d’Adam fins a la fi del temps som pecadors allunyats de la glòria de Déu. Incapaços de complir la Llei de Déu per més que ens ho proposem. Per un costat la Llei ens condemna en fer-nos veure que som pecadors. Per l’altre, com mentor, ens guia a Crist que mor per nosaltres a la creu, ocupant el nostre lloc,  carregant Ell els nostres pecats  i declarant justos tots els qui creuen en Ell. Però hi ha quelcom més. Converteix el creient en temple de l’Esperit Sant. La seva presència fa sentir la necessitat d’obeir la Llei de Déu. No és una imposició des de fora sino la necessitat que neix dins. Es un procés que s’anomena santificació que consisteix en que poc a poc, però sense pauses, es va formant en el creient el caràcter de Jesús.. És aquí on es recupera la humanitat perduda en Adam. És aquí també on l’Ètica deixa de ser una feixuga càrrega, que s’imposa des de fora, que esgota, per convertir-se en un desig natural que surt de l’ànima..  

Octavi Pereña i Cortina