Entre el vell i el nou

Avui, les empreses ja no poden tractar als seus clients com abans. La modernitat ho està canviant tot i només cal veure com les botigues que no ofereixen experiències altament satisfactòries de compra, i no parlo només de descomptes, estan condemnades a desaparèixer. Si abans trobàvem una oficina de banc a cada cantonada, ara estan reduint al mínim el nombre de sucursals obertes en cada regió i ciutat. La cadena de roba Mango ha tingut pèrdues per primera vegada a la seva història. Zara ha obert una botiga als afores de Londres on només pots veure, tocar i olorar la roba, però ni te les pots emprovar ni la pots pagar a la caixa. De fet no hi ha dependents, només pantalles tàctils amb càmera situades al costat de les peces exposades que et fan lectures biomètriques i t’ensenyen com et quedaria posada. Si t’agrada el que hi veus, la pots comprar amb la targeta de crèdit i te la portaran allí on els diguis. I creguin-me que no els parlo del futur, sinó del que ja està passant al nostre entorn.

Qui no s’adoni que als Estats Units estan començant a desaparèixer les grans superfícies comercials, i que cada any tanquen més comerços físics, és que potser no ha entès el que està passant al món amb el comerç electrònic, i que ben aviat obligarà a les ciutats a modificar el seu planejament urbanístic, arran de les necessitats creixents que genera la distribució urbana de mercaderies. Però les empreses i comerços d’aquí que es pensin que aquests canvis encara ens queden lluny i trigaran a arribar, els recomano que observin com El Corte Inglés ha decidit tancar el pròxim 1 de març la seva botiga de la cantonada de les Rambles de Barcelona amb Plaça Catalunya. O els canvis que Mercadona està introduint a la seva web, per intentar no perdre aquells cada vegada més nombrosos compradors, que han decidit que ja no aniran als seus supermercats a fer cues i passejades interminables, sinó que compraran el que creuen que necessiten còmodament des del sofà de casa seva.

Paral·lelament i gairebé sense adonar-nos-en, ens hem convertit en mers compradors i hem renunciat a la nostra intimitat, per explicar-ho gairebé tot de nosaltres. Les targetes de fidelització dels supermercats i comerços els permeten saber què compren, quan i si responen a les seves ofertes; una informació que no arribaven a tenir ni els senyors de VISA o Mastercard. Ep, però també Google sap tot el que ens interessa, allò que busquem i el què ens preocupa. Les companyies de telèfon, a través del nostre mòbil, saben on som tot el dia, on anem i amb qui, durant quanta estona ens hi quedem i amb qui ens comuniquem. Les xarxes socials, algunes més que d’altres, saben noms i cognoms, telèfon, lloc de residència i de vacances, de qui som família, què ens agrada i de qui som amics, entre moltes altres dades que processen i comercialitzen per oferir-los al millor postor interessat a vendre’ns qualsevol cosa. El mateix que passa amb les xarxes wifi obertes o d’establiments que ens faciliten l’accés, i que registren tot el que fem a internet mentre estem connectats a través del seu servidor; per citar alguns exemples més de com ha canviat el nostre món i la manera de viure-hi.

Per sort, darrerament, en les formacions que duc a terme en empreses, institucions i entitats he notat com aquella por inicial respecte als canvis que les noves tecnologies estaven introduint en la nostra societat, i que detectava en la majoria dels assistents, s’ha anat transformant en curiositat i desig de comprendre i adaptar-se com més ràpidament millor a aquesta nova realitat. Així, en aquest període de transició i de convivència entre el vell i el nou, les generacions menys joves estan intentant sobreviure al tsunami tecnològic, mentre intenten comprendre i observen com els anomenats millennials – nascuts entre el 1980 i el 2000- se senten absolutament còmodes navegant entre aplicacions, xarxes socials, el mòbil i internet. Tot i tenir una mitjana alta d’estudis, la majoria encara viuen a casa i tenen un poder adquisitiu limitat, fruit de la situació econòmica encara complexa, però tot augura que, com que ja són aproximadament el 25% de la societat i tenen un alt nivell d’inconformisme, d’exigència de transparència i d’honestedat, així com força incredulitat i major obertura de ment, quan accedeixin a llocs de treball mitjanament qualificats, acabaran de capgirar completament el món, i faran que no s’assembli gaire al que hem viscut fins ara i durant unes quantes dècades.

Queda pendent per un altre article, parlar de com els que han nascut després del 2000 ja viuen enganxats a Youtube i Instagram; de com el mòbil ben aviat ens dirà la roba què ens hem de posar, en funció del què tinguem a l’armari, i el que hem de comprar per omplir la nevera i el rebost; entre tantes i tantes altres novetats apassionants. Amb tot, que ningú s’espanti massa, ja que a cada lloc de treball que elimina una màquina o un robot, apareix una nova professió i si no els convenç gaire el que s’albira, recordin el que ens va deixar escrit Zygmunt Bauman, un dels sociòlegs més importants dels segles XX i XXI, crític amb el món actual i pare conceptual de la modernitat líquida, quan va dir que “El que abans era un projecte per a «tota la vida» avui s’ha convertit en un atribut del moment. Una vegada dissenyat, el futur ja no és «per sempre», sinó que necessita ser muntat i desmuntat contínuament”.

Èric López Ribes