EL DESPERTAR DE LA AMERICA LLATINA  

Les victòries electorals d’aquest dies a la Amèrica llatina dels partits d’esquerra, mostren l’evolució d’uns pobles durant anys espoliats pel veí del nord i pel caciquisme més indignant d’una minoria capitalista sense escrúpols. Fins ara, les ànsies dels progressistes d’aquests països estaven per aconseguir un govern a l’estil del vell continent, o sigui, una Socialdemocràcia. Petit canvi que seria permès per la dreta sempre que en el fons qui digués la última paraula fossin els de sempre.

S’estava segur que l’oposició acceptaria les seves ofertes per sortir d’una dictadura cruel com Argentina, Xile i altres llocs d’europa com Espanya. Aquí aquest canvi seria permès sempre que la gent de l’autocràcia continués tenint la paella pel mànec, o segui, ocupant llocs que al final podrien condemnar o passar pàgina als molts delictes d’alguns dels que durant anys farien i desfarien a la seva conveniència.

Acceptar tots aquests fets també solien ser criticats per alguna gent que desitjava una democràcia amb més poder i que els de dalt no fossin designats pels que participaren o havien col·laborat amb l’antic règim franquista. L’opinió d’alguns idealistes d’esquerra que veien molt minsa una democràcia pactada amb la dreta en l’anomenada transició, humanament era comprensible, però no tenien en compte que el franquisme encara tenia tota la força a les mans per oferir el menys possible d’un canvi, i que no era just tenir d’acceptar aquesta transformació on la brutícia antiga continués tenint poder a l’ombra.

Era indignat que en els llocs on havien tingut cops d’estat cruels, al cap de molts anys encara sortien institucions, un temps poderoses, que participaren en el cop d’estat d’Epanya del 1936 i consolidaren quaranta anys de dictadura, i ara, sortien amenaçant tornar al passat sense que els governs elegits pel poble poguessin ni tant sols fer-los un expedient. Davant d’aquesta situació, Argentina i Xile mostraren aquesta realitat al revés d’Espanya.

Si els poders fàctics, davant la seva mala reputació internacional, consentiren que l’oposició progressista donés alguns passos endavant, era per pensar que la força que durant quatre dècades de dictadura havia anat teixint per mitjà de prebendes i el seu poder encara duraria temps dintre d’algunes institucions. L’opinió d’aquells lluitadors progressistes que en aquells moments acceptaren aquella oferta era per treure la roca i més tard, poc a poc, la cosa s’hauria d’anar posant al seu lloc.

Per consegüent, els països de la Amèrica llatina s’han adonat que la Socialdemocràcia europea no encaixava als seus territoris i optaren per exigir al carrer reivindicant eliminar tanta desigualtat permesa pels Estats Units que diu ser la democràcia més autèntica d’aquell continent i tatxa a tots el que lluiten per una autentica democràcia, de dictadures. Als Estats Units ja ha sortit algun polític com el demòcrata Senders que exposava una política progressista per canviar la vergonyosa situació de la sanitat i altres reformes essencials per la majoria. Lo mateix passa amb els anglesos quan el seu penúltim president del Partit Laborista Jemi Corbyn, presentaria un programa que el seu partit, conservador des de sempre, el farà dimitir.

Els dos foren boicotejats pel propi partit, que no podien admetre unes reformes que països molt mes pobres econòmicament ja fa anys que ho tenen. La vertadera democràcia es la que te una sanitat, ensenyament i serveis socials públics. (no obstant, s’ha de tenir en compte que encara que un país es digui democràtic i hagi la paraula privada concertada, en el fons continua ser un engany que desvirtua el mot de pública) on la privada està ficada dintre de la pública que li proporciona grans beneficis. A la sortida d’una dictadura cruel a la gent del canvi se’ls havia permès anomenar-se democràcia, però els països de l’America llatina no tardaren en adonar-se que els mandataris de sempre no podien frenar la més mínima reforma progressista i actuaren amb cops d’estats militars amb el sopor dels governs nord-americans i guiats pel gran capital d’aquells països.

L’oposició d’aquelles nacions amb el pretext de fer un canvi, realment estaven convençuts que lo millor era optar per una Socialdemocràcia com existia al nou continent; Argentina i Xile que actualment podrien ser un l’exemple, però al veure que els poders fàctics continuaven dient la última paraula i que països europeus la Socialdemocràcia tampoc donava els resultats que deien, aleshores alguns països optaren per crear una política pròpia que els grans medis, a les mans dels grans poders econòmics, no tardaren en anomenar dictadures a tot allò que signifiqués exigir acabar amb tanta desigualtat. No tardaren massa en adonar-se que la Socialdemocràcia estava demostrant que ja no funciona tant bé com ells creien, i si no funciona es perquè existeix un poder a l’ombra que decideix més que el Parlamentes elegit per la majoria. I avui, mentre les columnes principals d’una societat com sanitat, ensenyament i serveis socials no estiguin en mans de la majoria elegida pel poble, o sigui nacionalitzades de veritat, serà impossible acabar amb tanta desigualtat.

La paraula nacionalitzar, que tanta por els fa als poders adinerats, es vulgui o no, es la política que més practica els Drets Humans. Aquesta es la realitat. I si tant arrelat està el sistema polític actual i els canvis s’han de fer amb mesura com es diu en algun govern d’esquerres, es podria permetre que, el qui tingui diners i vulgui posar un negoci d’una empresa sanitària privada, que la posi, i si te guanys que se’ls quedi i si te pèrdues també, i res del concertat que tants beneficis els permet ampliar escandalosament els seus negocis.

Els grans poders econòmics disposen de gent que domina bé, al seu favor, la comptabilitat, i dona “consells” per mitjà de governs a l’ombra. Aleshores la Socialdemocràcia no te èxit i menys en moments decisius com el present amb la epidèmia on les farmacèutiques no permeten deixar lliure les patents que podria ser un bé perquè que les vacunes arribessin a tots els països empobrits. Els poders ultres que han dominat durant mols anys, al veure que cels esta escapant, encara que sigui una mínima part del seu domini, organitzen a nivell internacional una política de mentides difoses pels principals mitjans informatius a les seves mans.

Posant per exemple que els 40 anys de dictadura franquista van ser una època de benestar i de justícia, quan en realitat foren de terror a tot quan intentava lluitar per un país democràtic. Als anys setanta, a la mort del dictador i la cosa ja presentía un canvi, encara que fos minse, els falangistes estaven furiosos davant la possibilitat de perdre les escandaloses prebendes que li havien permès fer i desfer a la seva voluntat, I una de les principals era que el canvi permetis legalitzar a partits d’esquerra. Així, la falange, presa pel pànic, va optar per endurir la seva política amb atemptats a tot allò que respirés democràcia, segons ells havien de continuar manant, del contrari la seva oposició no seria de dreta civilitzada sinó de mentides i acusacions falses que els seus medis mediàtics es cuiden d’escampar.

Les victòries a les urnes a Veneçuela, Bolivia, Xile, Perú, Hondures, Nicaragua. els resultats que el Padrino nord-americà abans de les eleccions i conèixer les enquestes que ja donaven vencedors a les esquerres, repartia ordres a tots els governs sotmesos a la seva política posar tots els obstacles possible per mantenir una oposició composta per gent a les seves ordres. La qual cosa significa estar alerta si volen arribar a ser propietaris del seu país. I sempre tenir en compte la quantitat de recursos que els governs del Estats Units posen per impedir que aquests països puguin tenir una transició pacífica i ser amos de les seves riqueses avui en mans de les multinacionals que s’emporten els dividends als seus països.

Conclusió, la gent que pateix per culpa d’un egoisme de tant despropòsit d’aquell continent americà, no deu de parar fins aconseguir que els milers d’emigrants fugint de la misèria i de les bombes, finalitzi d’una vegada.    

Ventura Margó