DIA DE DESCANS

L’antiga dita que la saviesa popular va proclamar quan l’era digital ni es somniava perquè es trobava a mil anys llum: “El temps és or”. Quan el  carruatge era el mitjà de transport, ja implicava que els homes eren conscients de l’escassetat de temps i de la importància que tenia aprofitar-lo. Quan escriure a mà era la manera lenta d’escriure missatges calia posar atenció al que es feia i donava temps per reflexionar sobre el que s’escrivia. El temps transcorre.  Apareix la màquina d’escriure que dóna més velocitat a l’hora de redactar textos i alhora fa que siguin de més fàcil lectura. La innovació tecnològica ens porta a l’era digital que porta una rapidesa inaudita. El teclat permet imprimir les lletres amb més velocitat. Els missatges s’escriuen amb més rapidesa i amb fraccions de segons arriben al destinatari. Els avenços tecnològics han democratitzat la comunicació escrita.

Amb Internet i el desenvolupament de la tecnologia digital ha permès que la missatgeria instantània  a l’abast de multituds, un sense fi de missatges van i venen cada segon. Escrits sense to ni so. Fotos que recorden, així s’ho creuen les persones que les envien, els moments estel·lars del dia a dia circulen impetuoses per anar a recloure’s a les carpetes on queden emmagatzemades. Això facilita manifestar el narcisisme de les persones i que es el causant de moltes tragèdies per haver enviat fotos que mai s’haurien d’haver fet i menys enviat. La precipitació fa cometre errors irreparables.

La satisfacció que produeix la transmissió i recepció d’esdeveniments extraordinaris porta a l’addicció  a l’estri digital. S’està pendent d’ell. Nit i dia. Trastorns psíquics que necessiten ser tractats  per especialistes en són el resultat. L’addicció requereix més dosis de droga electrònica per assolir el mateix grau de satisfacció. El frenesí n’és el resultat. No se suporta res. Cada incident que es produeixi, per petit que sigui, que alteri el propòsit que es té en ment, produeix en una descàrrega elèctrica de mal portar. 

La dictadura del frenesí causada pel deliri tecnològic té un preu molt alt que s’ha de pagar. Els especialistes en trastorns mentals causat per l’addicció digital recepten “dejuni  digital”. No n’hi ha prou amb desconnectar l’estri a determinades hores. La causa que origina l’addicció segueix activada. La recaiguda és possible ja que si el buit que hi ha en l’anima no s’ha omplert segueix demanant droga.

Després d’una àrdua lluita sindical s’ha aconseguit el descans dominical que se li afegeix el sabàtic Ja no és un dia, en són dos de repòs setmanal. Com que amb tot aquest repòs no n’hi ha prou  i es preveu un gran negoci a fer, s’hi afegeix el mes de vacances pagades. Tant repòs ha portat que s’hagi de tractar les síndromes dels caps de setmana i del després de vacances. Quelcom falla en el gaudi dels avenços laborals quan el repòs s’hagi de medicalitzar.  

Déu que coneix al detall la fragilitat de l’ésser humà sap el necessita per trobar en Ell   la força que necessita en les tasques diàries que esgoten fan suar i que els cremen anímicament. El Creador ens dóna exemple de la nostra necessitat, malgrat que Ell no la té, quan finalitzada la creació “el dia setè va reposar de tota la seva obra que havia fet (Gènesi 2: 2). Aquest repòs diví té la seva implicació en el benestar humà. En el Decàleg, el quart manament diu. “Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo” (Èxode 20: 8). Aquest repòs setmanal va lligat al repòs del Creador un cop acabada l’obra de la creació: “Per què en sis dies el Senyor va fer els cels  i la terra , el mar i tot el que hi ha en ells. I va reposar el dia setè. Per això el Senyor va beneir el dia de repòs i el va santificar” (v.11).

S’ha de destacar el mot santificar. En el sentit bíblic significa apartar quelcom per dedicar-lo a Déu. És del domini públic que el repòs setmanal  més els extres, fruit de la lluita obrera no es destina a adorar Déu. El descans setmanal que és fruit de la lluita obrera és una parodia del descans setmanal instituït per Déu ja que es dedica a satisfer les demandes de la sensualitat humana. Amb aquest comportament no s’aconsegueix el que Déu es proposava quan el va instituir. És evident que el repòs setmanal que no té en compte Déu no és el remei que freni el frenesí a que l’ha portat l’adoració a la tecnologia. El descans dominical que s’entén sense Déu no pot proporcionar el repòs que Jesús promet als seus: “La pau us deixo, la meva pau us dono. Jo us la dono, no pas com el món la dóna. Que el vostre cor no es pertorbi, ni s’espanti” (Joan 14: 27).

Octavi Pereña i Cortina