Viure.

Déu n’hi do, quin mes de maig estem vivint, sort que ja s’acaba. Fa uns dies, semblava que estàvem de tornada cap a l’hivern i ara sembla que anem de dret cap a ple estiu.

Quan sento parlar d’allò que se’n diu canvi d’armari, em fa l’efecte que els hauríem de tenir tots oberts i anar triant cada dia. La primavera, la sang altera, diuen. I no només la sang, diria jo. Els estats d’ànim van amunt i avall com un io-io, complicant encara més la superació d’alguns reptes, que requereixen més atenció que mai i que uns altres.

La satisfacció, en aconseguir-ho, és directament proporcional a l’esforç que ha calgut fer per abastar l’èxit final. Mentrestant, hem de ser molt cauts a l’hora de donar, no fos cas que mentre donem als altres, ens ho restem a nosaltres mateixos i no tinguem quan necessitem. Cal estar sempre preparats per a una solitud sobtada; l’entorn pot capgirar-se en qualsevol moment, inesperadament.

Els burletes passen, però les burles es queden. A voltes, la felicitat no es troba, cal que sigui en allò que fem i en cóm ho fem, per ser feliços. És bo fer activitats que ens ajudin a desconnectar de tot i de tothom. I, si mai ens perdem, no passa res. Potser passa que ens hem perdut per anar a parar allà on hi ha allò que estàvem buscant.

Practicar algun esport i gaudir-ne ajuda a recuperar forces i trobar raons per vèncer les excuses usades per no practicar-lo. Viure és més que passar de puntetes per la vida, és deixar que els sentiments, les emocions, esclatin i accelerin els batecs del nostre cor. És realment, llavors, quan sabem que estem vius.