Hi ha un grup de persones que van per la vida a cop de crit; són d’aquelles que creuen més en la raó de la força, que en la força de la raó.
Caure en el seu joc és jugar a perdre, sobretot per la manca de costum que tenim, de cridar. Saber callar, encalmar la veu i acompanyar-ho tot d’un somriure, provoca més pressió sobre l’altre, que voler cridar encara més.
Respondre a un crit amb un to de veu pausat descol·loca el cridaner. Respondre amb un altre crit, l’ànima a cridar més i l’encoratja a portar-nos al seu terreny i, un cop allà, estem perduts. Cridar impedeix pensar amb claredat. El crit és l’antagonista del raonament. No es pot cridar i ordenar els pensaments de manera lògica al mateix temps, no es pot! La persona que crida, només crida, aboca les mateixes paraules cada vegada més fort. No pot estructurar un discurs coherent a base de crits.
Parlar pausadament té un triple efecte: desconcerta l’altre, dóna més temps per pensar què és vol dir i reforça el missatge que es vol transmetre, essent més difícil de rebatre. Recordo un dia en què un xarlatà em volia vendre una d’aquelles begudes que ho curen tot. Mentre me’l mirava, somreia; això el va fer enfadar perquè va entendre que no em creia allò que m’estava explicant (seria tan bonic que existís un beuratge que ho curés tot …).
Somriure relaxa tots els músculs facials, requereix el mínim esforç alhora que ens dóna un aspecte més agradable i afavoridor. Somriguem, doncs!
Bona nit, gent bona !!