Sr. Director:
Catalunya en general, i Lleida en particular, han gaudit tostemps d’un estol de notables i prestigiosos arquitectes, abans i després que el 1870 es tanqués l’Escola de Mestres d’Obres i els seus estudis s’incloguessin dins de l’aleshores recent creada Escola d’Arquitectura de Barcelona.
D’una mostra dels divuit millors nascuts al llarg del segle XIX, entre 1821 i 1900, set eren fills de Lleida i nats per aquest ordre entre 1821 i 1900: Agapit Lamarca, Ramon Serratosa, Josep-Antoni Queralt, Celestí Campmany, Francesc Lamolla, Joan Bergós i Manuel Casas, havent deixat tots la seva empremta en diverses obres a la seva ciutat natal, alguns àdhuc a fora (Barcelona, Ourense, Mollerussa) i un altre escrivint, a més, tractats sobre la construcció, com Joan Bergós i Massó, autor d’un llibre de text bàsic en aquesta assignatura.
Tanmateix, n’hi ha també quatre arquitectes que sent oriünds d’altres indrets a mitjan segle (de 1829 a 1869) també deixaren obres seves a la capital de Ponent, com és el cas de dos barcelonins (Josep Fontserè i Ramon Portusach), un basc (Julio Saracíbar) i un tarragoní (Francesc Morera). Finalment, dels set restants, un era el barceloní Elies Rogent, director de l’Escola de Barcelona, // un altre el valencià Rafael Guastavino, difusor durant trenta anys de la “volta catalana” als Estats Units i sobretot a Nova York, // després el genial reusenc Antoni Gaudí; i altres dos més: el tarragoní Josep Domènech i el barceloní Bonaventura Bassegoda, mentre que Joan Torras, el conegut com l’ “Eiffel català”, destacà com a calculista, fabricant i professor d’estructures arquitectòniques del ferro que s’imposaren en tot Europa amb l’ús de les “voltes aparedades”, matèria en la que va assessorar a Rogent, Guastavino i Portusach, entre d’altres, i Esteve Terradas com a bon físic, matemàtic i enginyer industrial i de camins fou un pregon coneixedor de la teoria de l’elasticitat i feu una aportació cabdal al càlcul analític de la “volta catalana” (la també anomenada bóveda tabicada o aparedada), especialment pel que fa al seu comportament elàstic i en assimilar-ho al càlcul de membranes i làmines corbes. I allò que n’esdevingué indiscutible és que tots, més o menys coetanis, s’influïren plegats mútuament entre sí en estils i tècniques de construcció.
De la colla d’arquitectes autòctons que ens deixessin petja i empremta significativa a Lleida de la seva obra, i ara completament oblidat, voldria destacar la figura de Manel Cases Lamolla, interessant, vital, de moltes facetes, com ho demostra la seva trajectòria professional. A més li agradava d’escriure comèdies i poemes, com ara els sonets que va dedicar al campanar de la Seu d’Urgell, als baluards de l’alcàsser de Segòvia i a les torres del monestir de Poblet. Després va crear empreses de disseny de mobiliari, associat juntament amb el meu amic Manel Casañé, àlies “el Pop”, i va concebre molts projectes colossals, dels que s’aproven en consell d’administració, fins que un dia, irritat amb la deriva de la professió, apostatà pública i sonorament de l’arquitectura i d’ençà d’aleshores es va dedicar en cos i ànima a la protecció dels animals fins a la seva mort l’any 1974, després dels quatre anys darrers covant la malaltia que se l’endugué.
I vet ací una síntesi d’algunes de les seves obres més o menys historiades que li devem entre d’altres:
* 1) L’edifici “Cros” d’habitatges en estil noucentista a la Rambla de Ferran de Lleida (1925), fent xamfrà amb el carrer Vil·la Antònia i de balcons amb balustrades o baranes de ferro forjat.
* 2) La “Casa Pascual Borau” a Jaca (Osca) (1926), quan tant sols tenia 26 anys, segons emblemàtic projecte dissenyat per a habitatge d’un modernisme geomètric esclatant, situat al número 5 de l’avinguda local del Primer Viernes de Mayo.
* 3) La casa en “art Déco” (1932), elegant i sofisticada, de la Rambla d’Aragó (o altrament dit de Boters), fent també cantonada amb carrer Comandant Joan Baiget, un edifici construït en el peculiar estil “antihistoriocista” dels anys 30, on hi va romandre oberta molt de temps la botiga “Pierrot” per a roba d’infants, establiment que havia estat regentat per la “Segarra”, esposa de l’amo de la benzinera “Panamà” a la sortida d’Alcarràs i mare de l’esportista d’elit Araceli Segarra Roca, la primera dona que va fer el cim de l’Everest.
* 4) La casa d’habitatges construïda l’any 1945 a l’empara del règim de “Viviendas de Protección Oficial”, també en una altra cantonada per estar ubicada en la cruïlla entre l’Avinguda Catalunya i el Passeig de Boters (o Rambla d’Aragó), aleshores davant de la Creu de Terme, situada on fins ara hi havia la font, i on cada any hi feien la desfilada dels “Tres Tombs” en la diada del 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, tradició motivada per la benedicció de tota mena d’animals. Ubicació a més pel darrera amb el carrer Isabel II, traçat sobre l’antic camí de ronda de la muralla quan Lleida era vila closa. Portalada d’escala potser de les que fan més patxoca, llavors amb porteria de carn i ossos, i un ascensor macarrònic, amb cabina de fusta i porta de cristalleria, que segons sembla fou el primer que hi hagué a Lleida. Al principal s’hi va instal·lar l’assessoria fiscal de “Josep Perera”, i a l’entresolat, l’Instituto Nacional de Previsión, tot i que més endavant ho van llogar a les assegurances del pare de l’Esther Latorre. I als baixos exteriors hi havia originalment les botigues de “bolsos”· de Tasies, la perruqueria dels “Sanjuan” i les assegurances de “Jorge Piqué”. A més, té una cisterna soterrada dotada d’un dispositiu automàtic per accionar la bomba que puja l’aigua de la cisterna als dipòsits del terrat. En definitiva, edifici magistral posat a nom de l’esposa de l’arquitecte, la senyora na Josefa Puig i Farran.
* 5) El Teatre Principal de Lleida (1950-1951), construït juntament amb el seu cunyat Humbert Puig i Farran, resta ubicat als “Porxos de Dalt”, exactament en el lloc on des de començament del segle XVI i fins al decret de Nova Planta hi va tenir la seva seu i els magatzems la delegació de la Diputació del General (Generalitat), en un edifici gòtic del Renaixement, encarregat de recaptar els arbitris, el principal dels quals era l’impost “Dret de la Bolla” a les entrades i eixides de teles, draps i tota mena de manufactures tèxtils, i per tant ben a prop del Portal del Pont, que n’era el punt de recaptació del dret a l’entrada de ciutat. Aquí es controlava que tots els teixits fossin declarats i enregistrats en el llibre del manifest, posant a cada cap de la peça de roba un senyal metàl·lic (bolla o ‘marxamo’) com a comprovant del pagament.
* 6) Edifici de l’Ajuntament municipal de Mollerussa, imponent obra de la dècada a finals del segle passat (1957-1960) de tres plantes sobre set arcades de mig punt i una quarta amb teulada a quatre vessants aixecada a banda i banda dels laterals.
* 7) El colossal conjunt edificat d’un projecte urbanitzador de Barcelona, que s’aixeca a ambdós costats del carrer Guipúscoa al barri de la Verneda, tot formant un grup d’habitatges protegits designat com “Agricultura”, amb 416 pisos, 8 escales i 24 botigues, obra en la que també hi va col·laborar el seu fill, Manuel Cases i Puig (µ1930–), també arquitecte, executant dues illes contigües igualment grans, que formaven part del mateix projecte.
* 8) Altres obres seves: la cripta del Santuari dedicat a Santa Treseta del Nen Jesús o de Lisieux, església que deixà inacabada a la plaça lleidatana de les Missions i que ara fa molt de goig, havent esdevingut pol d’atracció del pelegrinatge devot de la “Santa de Lisieux”.
Encara bo que el seu fill Manel Cases i Puig roman al peu del canó per al manteniment indemne i la perseverança de tants preuats tresors arquitectònics.
Santiago Suñol Molina