La memòria és un dels béns més preuats de què podem gaudir els humans, en ella hi reposen els nostres records.
Dels records en surten els aprenentatges que ens faran, en el nostre dia a dia, la vida més fàcil si sabem fer-ne un bon ús. Dels bons records, acumulats al llarg del dia, diuen que en naixeran bonics somnis que ens faran el descans nocturn més plaent.
A la memòria hi reposen cares, amb els seus respectius noms, que identifiquem quan sortim al carrer. Un dels més bonics moments que vivim quan estem al carrer, passejant entre cabòries, és aquell en què les cabòries desapareixen deixant pas a un rostre conegut i els records que viatgen amb ell. Per un moment, anem enrere en el temps i la màgia s’esdevé fent-nos feliços.
Un maleït dia, però, els records es dilueixen, els noms ja no acompanyen les cares, que només són uns ulls que no miren, un nas que no olora, unes orelles que no escolten i uns llavis que no diuen res. Recordo la mare, amb qui sempre vaig tenir la sort de reconèixer-nos i saludar-nos amb un fantàstic somriure, que recordaré sempre, i recordo les sumes i restes que fèiem, al principi, perquè després, i molt de pressa, vam deixar de sumar i restar. Només dibuixava números.
Recordo especialment el numero 8, que va anar inclinant fins esdevenir el símbol de l’infinit. Fins l’infinit i més enllà vull guardar el moment en què, encara que deia que no li agradava cantar, si li taralejava una cançó, ella la continuava. I és que, com es deia un àlbum de Johnny Hallyday, “Il nous restent toujours les chansons” (sempre ens queden les cançons).
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA