De sobte, algú fa sonar el xiulet i milers de persones surten al carrer amb banderes i megàfons per defensar els drets de qui no coneixen perquè algú, des d’un despatx, així ho ha decidit. I criden i bramen i s’esgargamellen amb eslògans preparats, dissenyats per a l’ocasió.
N’hi ha que fins i tot pugen dalt d’un iot i se’n van allà on hi haurà càmeres de televisió del món sencer. No es poden permetre ser oblidades per qui les manté als llocs de control de la societat on viuen i d’on cobren. La majoria de la gent no anirà tan lluny, s’afegirà a la convocatòria més propera i, amb la samarreta que toqui, es retrobarà amb els seus coneguts en esdeveniments similars. Cal poder deixar clar allò de “jo també hi era!”.
Fa recança veure la facilitat amb què s’oblida el motiu de la convocatòria, un cop s’acaba la “mani” i es torna cap a casa. Tant li fa el 1r d’octubre, el 17 d’agost, l’11 de setembre; al cap d’uns dies ja no en queda gairebé res. És ben curiós, també, que a casa nostra, representants polítics formin part de les manifestacions.
A França, la ciutadania surt al carrer, el Govern trontolla, s’hi produeixen canvis i s’aconsegueixen millores socials. Aquí se surt al carrer, es fan quatre crits, es torna cap a casa i es pensa que la resta de la feina es farà sola. Cóm hem d’aconseguir algun avenç, si ho deixem tot en mans de qui ha demostrat la seua manca d’interès per qui li paga el sou? Hipocresia o ganduleria?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA