Temps era temps, a Catalunya, el nostre petit país, hi havia dos partits amb uns noms prou explícits pel que fa a les seues intencions respecte d’allò que, pretesament, havia de ser el punt de referència cap on havien de dirigir els seus esforços. Un, el més antic, parlava d’una república que havia de significar el trencament definitiu amb el imperio espaÑol. L’altre, nascut d’una evolució d’un altre partit català, propugnava una mena d’unitat d’acció per aconseguir arribar al mateix punt de trobada.
No era fàcil, no és fàcil!. No se sap ben bé com s’ho fa España a Europa, però no troba gaire oposició per fer prevaldre els seus interessos, bàsicament econòmics, davant les demandes de les autonomies basca i catalana. Aquells dos partits gaudien d’un suport majoritari per part de la ciutadania. Superat el 50% de vots partidaris de la independència aquell 1r d’octubre del 2017, l’eufòria traspuava per tots els porus del País.
Però, tan efectiva va ser la repressió post referèndum, que avui, quan d’aquí a 7 mesos farà 50 anys que va morir el dictador en un llit d’hospital, plàcidament cuidat pels metges, aquells dos partits s’han desdibuixat totalment.
Parafrasejant en Raimon, han perdut el seu origen i, amb ell, la seua identitat. La Catalunya que es veia Lliure i Sobirana ja no és la que va ser. Irreconeixible, desublicada, desanimada, abandonada, se sent traïda pels que avui ocupen escons al Parlament i pacten a les altres institucions, amb els artífex del 155. Quo vadis, Catalunya?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA