A la cançó “dans ma rue”, una nena explica que, jugant pels carrers del vell Montmartre, a París, quan es fa fosc, la gent, els crits, els sorolls del carrer, li fan molta por. Passats els anys, el seu pare li diu que no pot estar-se a casa tot el dia sense fer res, que s’ha de passejar per la vorera com fan les altres dones i aportar diners a casa. Ella ho intenta, no troba clients, i és així com s’adona que, llavors, és ella qui fa por als vianants.
Tot i no ser-ne conscients, la nostra cara sempre mostra allò que portem al cor, a l’ànima. Aquell pensament constant, torbador, de ràbia i dolor alhora, aflora a la nostra cara, com el sentim dins nostre. No ens n’adonem en nsaltres però sí que el veiem en els ulls del qui ens envolten que, o bé ens miren seriosos, freds com el glaç, o ens defugen la mirada. No ho entenem, ens preguntem per què, quan, de fet, ens miren com mirem. La seua mirada és només un reflex de la nostra, freda i seriosa mirada.
Quan les coses no rutllen, quan els problemes ens aclaparen, la cara ho mostra sense edulcorants ni maquillatges. Arribats a aquest punt, hem de mirar, en primer lloc, de fit a fit el problema, per veure si és realment greu (a voltes veiem negre allò que és gris) o no n’hi ha per a tant.
En segon lloc, si necessitem ajuda, demanem-la sense dubtar, només ens pot anar bé fer-ho. I, en tercer lloc, somriguem si volem que ens somriguin, tractem els altres educadament i amable, com volem que ens tractin, perquè rebrem allò que donem, sempre.
Bona nit, gent bona !!