Un infant assegut a terra es tapa els ulls amb les mans i, innocent i convençut, crida ben fort: “no hi sóc!” i se sent segur, aixoplugat i protegit de tot perill. En el seu món en construcció, la seva lògica destrossarà qualsevol intent d’explicació.
Si jo, amb les mans davant dels ulls, no et veig; si tu fas el mateix tampoc em veuràs. I tindrà tota la raó. Desconeix el risc d’anar amb els ulls tapats i, a la seva edat, ningú pot pretendre ni, crec jo, ha d’intentar fer-li veure lo contrari.
Quan creixi, ja ho aprendrà! Que gaudeixi de la tendresa i la ignorància de la infantesa.
Un jove, un adolescent, ja no va jugant per la vida tapant-se els ulls. Sap molt bé el pa que s’hi dóna si ho fa; en coneix els riscos, potser per haver-ne patit les conseqüències en algun moment. La seva inconsciència va i ve a la velocitat del llamp.
Pot ser el més assenyat i el més boig en qüestió de minuts. Ha de veure, i el pot veure, el risc que corre si fa segons què. Necessita unes normes i algú que li faci veure l’obligatorietat de complir-les quan posa en perill als altres. La seva ceguesa s’adapta a la voluntat de no veure-hi i, possiblement, li calgui algun toc d’atenció que li faci obrir els ulls i actuar correctament pel bé de tothom.
Deixar-li via lliure pensant que ja n’aprendrà és un luxe que la societat en què vivim tots plegats no pot permetre’s. Fer-li veure que ell pot sortir il·lès d’una actitud irresponsable, però potser algú molt proper a ell hi pot perdre la vida, és una obligació per a tothom, començant pels que diuen que dicten normes per al nostre bé.
Les normes, quan estan basades en la organització d’una societat com cal i s’apliquen a tothom per igual s’han de complir, també, per tothom d’igual manera.
Quan, però, aquests que dicten normes i s’omplen la boca d’obligacions que se salten “a la torera” quan els convé, no donen exemple, que pleguin! Si tots som iguals, que comencin ells per donar exemple.
Estem patint una pandèmia de la que no en veiem el final. Ells, però, adapten o se salten el confinament quan els convé … i no passa res. No som tots iguals? Obeeixen la llei de Don Diner posant-nos en perill a tots. Tenen mil i una explicacions difícils d’empassar per fer-nos creure en la seva utilitat, la d’ells com a governants assenyats.
Escenifiquen lluites fratricides per una parcel·la de poder i llancen als lleons als seus rivals tot dient que, si són bons minyons, els lleons no se’ls cruspiran.
A qui volen enganyar? Aquests ja no són infants, ni joves a qui bull la sang. Aquests ens tenen a les seves mans i les seves decisions s’han de raonar molt bé. Ens hi va la vida en algunes de les normes que dicten. Tots les hem de complir, i tots per igual. Hi ha una dita que diu: “lo que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú!”.
Pel benestar de tothom, tant de bo fos així sempre i a tot arreu, oi?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA