Sr. Director:
No hi ha dubte, que des de la crisi del 2008 s’ha anat produint un empobriment general , malgrat una certa revifada posterior només visible a les xifres macroeconòmiques car dir-ho, que de nou s’ha accentuat per l’arribada de la pandèmia amb el confinament i les restriccions consegüents. Això ha produït efectes colaterals, com que cada cop hi hagi més gent exclosa del sistema, tant es així que ara a Lleida es veuen escenes inimaginables abans, com les cues de la fam davant parròquies i d’altre entitats caritatives, o persones que remenen i furguen en els contenidors de la brossa, provocant que aquesta sovint quedi dispersa per la voravia amb els problemes estètics i d’higiene afegits. Tanmateix hi ha una munió de pidolaires circulant o aposentats en llocs estratègics no tan sols pel centre sinó per tots els barris especialment davant dels establiments d’alimentació, fet que per la seva proliferació dona una imatge lamentable de la ciutat, més pròpia del tercer món.
Però a més molts d’aquests mendicants alteren el normal desenvolupament de la vida ciutadana, ja que assetgen contínuament als vianants moltes vegades de manera insistent i repetitiva interrompin i violentant la seva activitat laboral, comercial o d’oci, ja que tot sovint aquests captaires també actuen en les terrasses i establiments d’hostaleria , tot i la suposada privadesa i intimitat que hauria d’oferir el lloc.
La caritat es una virtut molt lloable fomentada i reconeguda per les religions, però en una societat moderna hauria de ser innecessària , si es contes amb una xarxa de protecció social suficient i se implementés la renta mínima garantida universal per assegurar la cobertura de les necessitats més elementals, és podrien evitar moltes d’aquestes escenes. Malgrat això si continuen pidolant, potser ho fan per raons opaques que llavors cal eradicar, impedir i sancionar, sense necessitat de recórrer de nou a una llei de rodamóns i malfactors pròpia dels temps dictatorials.
Tot es qüestió de recursos, i aquests són escassos o tenen assignades unes altres prioritats, però mai els particulars podem compensar amb una poca xavalla repartida aleatòriament els desajustos de una societat cada vegada mes desigual, això només esta al abast de les institucions, la gent del carrer col·laborem amb aquelles entitats que cadascú en consciencia creu convenient, a més paguem molts impostos a les administracions i altres escurabutxaques.
Jordi Testar i Juncà