Naixem i plorem i, al cap dels anys, ho entenem. Voldríem viure en una bassa d’oli i ens despertem, cada dia, asseguts en una olla giratòria, encastada en una muntanya russa, giravoltant com una baldufa i rebotant com una pilota per tot arreu.
Passem del goig a la frustració, de la força a la feblesa, de la joia a la tristesa en un tres i no res. A més, en una bassa d’oli estaríem condemnats a mort des del primer moment; relliscaríem, no ens podríem aixecar i moriríem ofegats.
Necessitem fortes onades i sotracs que ens facin reaccionar i, així, anar-nos formant i enfortint, enfront de tot allò que ens anirem trobant al llarg de la nostra existència. Sovint, no ens entenem i el motiu rau en el fet que anem canviant, ens anem modificant per adaptar-nos a les diferents situacions en què ens veiem involucrats i a la música que va sonant. A voltes, sabem de situacions que no ens afecten perquè les creiem llunyanes.
Tot i això, sobtadament, tot es capgira i ens hi veiem atrapats. És llavors quan ens mostrem als altres amb tota la nostra feblesa i nuesa. Les disfresses cauen i tastem el gust amarg de la incertesa de viure. És llavors, també, quan prenem consciència, paradoxalment, de la nostra capacitat de resistència i coratge que tenim.
Les situacions límit són la pista de proves per comprovar fins on som capaços d’arribar realment. I és llavors, una vegada més, quan constatem que, sempre i en totes les situacions, necessitem l’amor, l’humor i la companyonia dels altres.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA