Sempre recordo la meva mare amb uns ocells que ella cuidava tan bé com sabia i com li dictava el seu gran cor curull d’amor. La meva fillola, de petita, tenia pànic dels petards i dels gossos.
Amb el pas dels anys, va arribar a tenir el seu gos, el Rocky, al que estimà amb deliri. I ara en té dos: el Hati i la Boira. Aquell pànic, avui és amor.
Diuen que els ocells que creixen engabiats i, un bon dia, pel motiu que sigui, s’escapen de la gàbia, poden morir perquè no tenen l’hàbit de buscar-se el menjar. No sé que deu passar amb els gossos que fugen o algú abandona, però imagino que llur vida no ha de ser gens fàcil, tampoc. Tot i viure dis una gàbia o dur una corretja al coll, estic convençut que han de tenir una millor qualitat de vida que els que s’han de buscar la vida per sobreviure.
El món d’avui no és un Edèn precisament i l’amor no niua en totes les llars. Per aquest motiu, molta gent cerca amistats virtuals a les xarxes, gent que s’enamoren d’ídols que viuen lluny de llur abast i no els importen pas gaire els seus “amics/seguidors”. Gent que només rep missatges però mai no n’envia si no n’ha rebut abans.
Ara arriben aquells dies de cadires buides que fan mal al cor. Potser seria millor compartir amor amb qui dóna amor enlloc de dedicar temps a qui rebutja quelcom tan senzill com una trobada perquè ja en té prou amb paraules que les xarxes llancen a l’oblit. Ja que les guerres no semblen tenir aturador, omplim els nostres entorns d’Amor.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA