MORIR EN SOLEDAT
La soledat li omple els porus
com una pluja incessant.
La sent al mig de l’estómac
com si l’hagués engolida,
líquida, freda i amarga.
A les ninetes li ballen
llàgrimes sense vessar,
estancades, aturades
al caire del negre abisme
de pestanyes enfebrades.
Fa una ullada al seu voltant
i veu llits amb cossos blancs,
figures emmascarades
i ulls fatigats per l’esforç.
Intueix el seu final.
El monstre l’ha posseïda
i s’ha fet irreductible
arrapat als seus pulmons.
Però on són els seus familiars?
Per què ningú l’acompanya?
Per què no nota escalfor
en les mans molles de por?
Tot i el cruel confinament,
la força dels estimats
que anhelen sa companyia
i aquells que l’han precedida
en el mar d’eternitat
li mostraran el camí
guiant-la cap a la llum.
Aurora Marco Arbonés – 9 d’abril 2020.