Memòria, dignitat.
S
Fa uns dies, una veïna del carrer portava la seva filla al braç, uns pocs metres davant meu. La petita em va mirar i em va ensenyar, amb un gran somriure, el sonall que duia a les mans. La mare es va adonar de la situació i, des de llavors, ens saludem quan ens creuem. Per què des de llavors i no abans? No ho sabré mai perquè no l’hi preguntaré pas.
Vaig conèixer una gran mestra a qui l’Alzheimer es va endur, a poc a poc, sense pausa ni pietat. Quan l’anava a veure a la residència, ella em somreia i mai no vaig poder saber si em recordava o somreia perquè jo també somreia. No podíem mantenir converses, com les que tantes vegades havíem tingut, sobre la nostra estimada Catalunya. Ella que havia sigut molt lluitadora per fer un pas endavant cap a la Independència.
En tots dos casos, en un pel poc temps que duu en aquest món i en l’altre per culpa de la maleïda malaltia, els cervells no disposen de totes les capacitats dels adults que estem sans. Llavors, em pregunto per què, en el cas dels infants donem per fet que no entenen tot allò que els voldríem explicar i, en el cas dels adults malalts, hi ha pesones que els recriminen que no reaccionin com s’esperen. És potser que no entenen o no accepten que l’Alzheimer no demana permís per devorar el cervell de qui cau sota les seves urpes?
Si aquestes persones no tenen memòria, tinguem-la nosaltres per elles. No sé si pateixen pel seu estat però tinc molt clar que les hem d’estimar com els petits, no hem d’humiliar-les i sí, tractar-les amb la mateixa dignitat, perquè ho mereixen, pel que són i pel que han sigut.
Bona nit, gent bona !!