Fa temps que vaig aprendre que, ben sovint, allà on el cos ens fa mal o ens molesta i ens impedeix dur una vida “normal”, no hi ha l’origen d’aquell dolor o molèstia i, lògicament, si no hi ha l’origen, tampoc hi trobarem la solució. Un cop trobem l’origen, sabrem com haurem d’actuar per resoldre el problema i tot allò que se’n deriva.
Al principi de la nostra existència com a éssers humans, aquell que digué que ens havia creat a la seva imatge i semblança, es va enfadar i ens va castigar, en les persones d’Adam i Eva, a patir perquè no vàrem creure. O sigui que d’allò de “la imatge i semblança”, res de res; ell és l’amo i nosaltres hem de creure.
Han passat milions d’anys des de llavors i res no ha canviat pel que fa a la nostra dependència. L’escala social s’ha anat dissenyant volent fer-nos creure que hi tenim quelcom a dir, sense que hi hagi cap evidència que ho demostri. Aquells que diuen que actuen per i per a nosaltres mantenen el seu estatus i nosaltres el nostre.
Però, malgrat tot, podem ser molt feliços si, acceptant aquestes infames regles del joc, creiem en cadascun de nosaltres com el nostre millor amic, ens convencem que som el millor que podem ser, ens esforcem per millorar cada dia, fem créixer la nostra autoestima convençuts que, anar amb el cap ben alt a tot arreu, no és prepotència, sinó que és, senzillament i clara, tenir el convenciment de ser déus en aquest món en què, alguns, s’atorguen el dret que no tenen de ser millors, diguin lo que diguin.
Bona nit, gent bona !!