En els últims cinc anys la FP superior està guanyant punts entre l’alumnat de batxillerat, ja que les matriculacions als cicles de Formació Professional superior han augmentat un 45%, vistes les altes taxes d’inserció laboral d’aquests estudis (almenys segons el cicle escollit, alguns ja saturats) en comparació amb les de la universitat, tot i que una opció no exclou l’altra, en poder estudiar primer un cicle de FP superior i després una carrera universitària o ambdós alhora o a l’inrevés (amb les consegüents convalidacions de matèries).
Un altre motiu perquè molts i moltes estudiants opten per la FP superior enlloc de la universitat és l’econòmic: si ahir les universitats ja eren prou inaccessibles per molta gent (a banda les beques) avui dia l’accés a les universitats públiques catalanes continua determinat pel nivell d’estudis i renda dels progenitors, tot i la rebaixa de taxes aprovada per al curs vinent. I la formació professional superior és teòricament amb un nivell acadèmic a l’alçada de la universitat (d’aquí la convalidació d’assignatures de FP superior amb la Universitat i a l’inrevés), però a la pràctica sembla que es considera a cavall entre el Batxillerat i la Universitat.
Vista la realitat, tanmateix s’hauria de plantejar el paper de la universitat connectant-la amb la realitat del carrer però sense perdre el seu esperit crític, amb més contingut pràctic, reduir la duració de les carreres (com a altres països), i dividir les universitats en centres d’investigació, de classes magistrals i laborals (recuperant les velles universitats laborals) per fer realment equivalent la FP Superior a la Universitat.
Però calen polítiques públiques valentes que acompanyin l’objectiu d’assolir una educació pública i gratuïta a totes les etapes educatives. I potser que les universitats s’integressin al Departament d’Educació, i de passada establir clarament els nivells i cossos a l’Administració Pública.
Toni Yus Piazuelo