Tothom hem estudiat a Primària els temps verbals a les assignatures de llengua, com el present d’indicatiu, el futur perfecte, o el pretèrit imperfecte, etc. I com llengua, en història tant el passat com el present o el futur no sempre són i han estat ‘perfectes’ a pesar de les mitificacions segons el prisma des d’on es miren els fets, aprofitant l’aniversari de la proclamació de la II República a Espanya al 14 d’abril de 1931. I com altres fets històrics, es tendeix a mitificar massa aquell període, oblidant els errors d’aquell temps ‘pretèrit imperfecte’.
Certament fou una etapa d’il·lusions, grans conquestes democràtiques i socials (el vot femení, separació d’Església i Estat, promoció de l’educació, reformes agràries o el reconeixement de les diferents llengües i cultures a Espanya, etc). però la República fou atacada des d’ambdós bàndols portant a la inestabilitat i acabant segrestada pel sectarisme intern (cop d’Estat; aixecaments revolucionaris, expansió del feixisme, tensions independentistes, corrupció, agressions, assassinats, etc) precipitant l’aixecament militar al 18 de juliol de 1936 i la Guerra Civil, amb morts entre ambdós bàndols i dins dels propis bàndols dividits per fanatismes interns (violència contra religiosos i gent de dretes, desunió i enfrontaments entre gent del Front Popular, també dins el bàndol ‘nacional’ entre falangistes i monàrquics, etc). Noranta anys després, no es reconeixen errors, igual que el franquisme del blanc o negre, equiparant antifranquisme amb República, i quan antifranquisme no sempre equival a democràcia.
erò, a banda d’alguns sectors que s’ancoren i/o viuen parlant del passat per no voler o no poder resoldre els problemes reals del present, si és veritat que si ens donen un cop potser no importa perquè queda en el passat, però que fa mal, i sí, el passat pot fer mal, però o bé podem fugir del passat o…aprendre. Aprendre a veure en més colors.
Toni Yus Piazuelo