XXIII PREGÓ DE LA SETMANA SANTA
A càrrec d’en JORDI CURCÓ PUEYO, en el qual intervenen a més l’Agrupació de Tambors i Bombos de la Confraria de la Mare de Déu de la Mercè de Lleida, Els Músic de l’Aula de Sons de Lleida, els Armadets dels Dolors i de la Sang, Rapsodes, Actors del Grup Teatral TOAR Cantadors de La Granadella, representació de la Moixiganga de Lleida, a càrrec de l’Esbart Dansaire Sícoris, i repic de Campanes de la Seu Vella.
Prop de 700 persones, van omplir el migdia del diumenge, la nau central de la Seu Vella de Lleida, que per primera vegada acollia la celebració del Pregó de la Setmana Santa de Lleida, en la seva XXIII edició, després de dos anys d’absència per la pandèmia.
A l’acte, organitzat pel Secretariat de Congregacions i Confraries de Lleida, ha assistit una bona representació de la Paeria encapçalada per la tinent d’alcalde Jordina Freixanet, amb les regidors Fèlix Larrosa, Cristina Morón, Marta Gispert i Ángeles Ribes. Ha estat present també el subdelegat del govern Josep Crespín i el bisbe de Lleida Salvador Giménez Valls, acompanyat pel director del secretariat José Manuel Gómez.
L’historiador, periodista Jordi Curcó, persona molt vinculada amb la Setmana Santa de Lleida, va ser-ne el pregoner. Ell mateix, a l’inici de la seva glosa explicà que el seu Pregó no seria en solitari, sinó compartit amb diverses entitats del món de la Cultura Popular i Tradicional, que són protagonistes de la Setmana Santa de Lleida des de diversos àmbits i que van ser l’eix vertebrador de l’original Pregó.
Així, comptà amb la presencia de l’Agrupació de Tambors i Bombos de la Confraria de la Mare de Déu de la Mercè de Lleida, que abans d’iniciar el pregó, van protagonitzar una desfilada des de la Plaça de la Sardana, fins a l’interior de la Catedral, fent retombar els seus timbals. Durant el Pregó actuaren tres components de l’Aula de Sons de Lleida, l’Hector Beberide a l’acordió; Albert Soler a la tarota i Nando Taló, al timbal interpretant la marxa dels Armats dels Dolors i de la Sang, compassades totes dues pel musicòleg lleidatà Enric Borràs.
També intervingué l’Agrupació Teatral TOAR, amb la posada en escena del quadre de l’Oració a l’Hort de les Oliveres de la Passió, que cada Divendres Sant s’escenifica a la parròquia del Carme. Tanmateix i pel que fa a l’àmbit de la musica i el cant religiós de la Setmana Santa, van ser els Cantadors de la Granadella els que van interpretat l’esborronador Miserere del Desclavament de la Creu, conservat al llarg dels anys i dels segles i que ressona la nit de Divendres Sant a l’església de Santa Maria de Gràcia de la Granadella, impressionant escenificació del misteri del Desclavament de la Creu, únic a tot Catalunya, declarat per la Generalitat Festa Patrimonial d’Interès Nacional
La cloenda del Pregó i com ja és costum, fou a càrrec de l’Esbart Dansaire Sícoris – Ballet Ciutat de Lleida, amb la representació de la Moixiganga de Lleida, en la commemoració del 50 aniversari de la fundació de l’Esbart: “…És tracta d’una impressionat composició plàstica en representació del drama sacre de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist, que pretén arribar al cor de la gent”, explica el seu coordinador Xavier Pomés. El colofó final del Pregó el posà un repic de les campanes de la Seu Vella, amb la campana Silvestra al capdavant, que activà des de la mateixa torre campanar el seu mantenidor Josep Carvajal.
Jordi Curcó ha explicat que volia fer un Pregó distin: “…Però no podia fer-ho tot sol, si no que necessitava del caliu d’altra gent que ho viu i celebra, des de les diverses manifestacions de cultura popular. un Pregó coral i no fet a dos mans, si no amb moltes altres mans, a fi i efecte d’oferir unes pinzellades distintes i variades, festives i vives de la Setmana Santa de Lleida. He volgut donar a conèixer aquest ingent patrimoni cultural embolcallat de religiositat popular, que cal conèixer, conservar i posar en valor, com a patrimoni de tots i no solament dels creients, per tal de no perdre les nostres arrels”. Ha dit el pregoner.
Ponç Pilat fou desterrat a Lleida
El pregoner va referir-se una llegenda lleidatana, poc coneguda, que explica com a l’igual que passà amb la dansarina Salomé, la que demanà el cap de Joan Baptista en una safata i que segons la llegenda fou desterrada a Lleida on morí ofegada, quan ballava damunt de les aigües gelades del riu Segre; també Pilat feu cap a la nostra ciutat, considerada destí de desterrament en l’època romana “Ilerda Videas” (ojalà vegis Lleida!!!), deien els romans a aquells que volien perdre de vista.
El relat llegendari situa els fets cap a l’any 33 o 34 del segle I, assenyalant dos llocs emblemàtics del desterrament i estada de Pons Pilat a la Ilerda dels romans. Un d’ells, la casa on que visqué i que situaríem en el que fou el Pla dels Gramàtics de l’Estudi General, edifici que després es convertí en la seu del rectorat, anomenada pels lleidatans “Casa de Pilat”. Després de la Guerra de Successió, l’espai es convertí en una caserna militar que fou coneguda com a “Cuartel de Pilat”, conservant així el fil de la llegenda fins el segle XIX, quan el 1875 fou enderrocat. L’altre indret és l’actual Baluard de la Reina, antigament anomenat Balcó de Pilat. La llegenda explica que l’antic governador de Judea hi pujava cada dia i ho feia amb el cor adolorit per l’enyorança i els ulls plorosos, posats en l’infinit tot albirant la llunyana i perduda Roma: “Òbviament que tot plegat no pugui ser pas cert, però la llegenda –que és la poesia de la història, és ben bonica, oi?”, digué el pregoner