Fa mesos que sentim parlar de la reforma de l’administració com un element imprescindible per millorar l’eficàcia i l’eficiència dels serveis públics. Però aquesta reforma continua cometent un error de base: posar l’administració al centre del debat.
La pregunta no hauria de ser com podem fer una administració més àgil, més moderna o més eficient. La pregunta real és una altra: com pot la ciutadania relacionar-se amb l’administració de manera més fàcil, ràpida i efectiva?
La diferència és fonamental. Perquè la clau de la reforma no és millorar la comoditat de l’organització administrativa, sinó la relació entre l’administració i les persones.
Avui tenim un sistema construït sobre la desconfiança. La relació entre administració i administrat parteix massa sovint de la sospita. La conseqüència és una autèntica lasanya normativa i burocràtica que acaba alentint, limitant o directament bloquejant iniciatives, activitats econòmiques, inversions o projectes personals.
Per avançar, gairebé sempre cal una autorització prèvia.
La pregunta és inevitable: l’administració disposa dels recursos humans, materials i tecnològics necessaris per donar resposta en temps i forma a totes aquestes demandes?
La resposta és evident: no.
I encara menys quan els empleats públics treballen sota una enorme pressió jurídica. En molts casos, qualsevol decisió pot acabar comportant responsabilitats personals. Davant aquest escenari, la prudència extrema es converteix en norma. I la prudència extrema acostuma a traduir-se en lentitud.
Hem construït un sistema que penalitza la decisió i premia la inacció.
Per això cada vegada som més els que pensem que l’administració hauria de deixar de ser principalment un òrgan d’autorització per convertir-se en un òrgan d’inspecció.
Això implica recuperar el principi de confiança. Significa que els ciutadans, coneixent les normes vigents, puguin actuar mitjançant declaracions responsables i assumir les conseqüències dels seus actes. Significa també acreditar col·legis professionals, entitats certificadores i tècnics qualificats perquè puguin complementar o substituir determinades validacions que avui recauen exclusivament en l’administració.
De fet, el sistema ja funciona així en alguns àmbits. La declaració de la renda n’és probablement l’exemple més evident. Milions de ciutadans presenten anualment una declaració responsable davant una administració tributària que disposa d’un potent sistema d’inspecció i control posterior.
Per què acceptem aquest model en matèria fiscal i, en canvi, ens costa tant aplicar-lo en altres àmbits de l’administració local o nacional?
El món local no pot disposar de tots els especialistes ni de tots els recursos que requereix una societat cada vegada més complexa. Els ajuntaments no avancen al mateix ritme que les necessitats dels ciutadans ni que les oportunitats econòmiques que es generen cada dia.
Per això la reforma administrativa passa, inevitablement, per reduir burocràcia, simplificar procediments i substituir part de l’autorització prèvia per mecanismes de responsabilitat i inspecció posterior.
Necessitem un sistema que empoderi la ciutadania, que la responsabilitzi dels seus actes i que deixi de considerar l’administració com un filtre permanent abans de qualsevol iniciativa.
Si volem una reforma realment disruptiva, hem de situar les persones al principi de cada procés administratiu.
L’administració no ha de ser una barrera.
Ha de ser una eina.
No ha de generar excuses.
Ha de generar solucions.
Marc Solsona i Aixalà
Alcalde de Mollerussa i portaveu d’Ara Pacte Local