La petita península ibèrica ha existit, des de sempre, fragmentada en mil trossos alhora que, pel que se n’extreu de la seva història, mal entesos entre ells. I això no ha canviat en absolut amb el pas dels segles. Mai no ha existit allò que, avui, alguns anomenen la “unidad de la patria”, mai.
La divisió, la fragmentació, ha perdurat, perdura i perdurarà pels segles dels segles perquè, si una cosa no hi ha, ni hi ha hagut, ni hi haurà, és voluntat de conciliació entre els diferents fragments, s’anomenin com els vulguem anomenar: països, estats, comunitats autònomes … per a gustos, colors, com diu la dita.
No hi ha, en absolut, voluntat de conciliació però sí que hi ha una idea que s’estén com una taca d’oli en l’ideari pregon dels diversos governants dels diferents fragments d’aquest puzzle, units sota una entelèquia anomenada “Constitución EspaÑola”. Sota aquest paraigües hi ha una majoria acceptada per una bona part de treballadors de la política. Quan hi ha eleccions a l’actual Hispània, aquests personatges tenen un punt comú als seus programes: Catalunya és un dimoni que cal cremar a la foguera. Tant se val on són, aquest lema és sempre present. La resta de problemes són secundaris perquè, total, allò que es diu en campanya no és d’obligat compliment …
Això de les obsessions per un tema, sigui el que sigui, no és una malaltia? O no ho és quan es parla de política? espaÑola? perquè, si ho fos, s’hi hauria de buscar remei, oi?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA