Sr. director
El dimarts 20 de novembre de 2012 el diari “Bon Dia” em publicava el següent article titulat “Estat-nació català, tan aviat”?. L’historiador Pierre Vilar ho deixà escrit ben clar: als segles XIII I XIV, el Principat català baix-medieval fou l’únic país d’Europa en que millor s’hi podien reconèixer precoçment, “avant la lettre”, uns colpidors trets tan pròxims als fets nacionals moderns. I tot seguit es preguntava, estat-nació tan aviat ?. I estat-nació imperialista? Tots els ingredients fonamentals ja s’hi donaven: llengua, territori, comunitat cultural, expansió mercantívola llunyana i solidaritat i cohesió socials a l’entorn d’una monarquia sòlida, indicativa, àmpliament popular, “prematurament constitucionalista”, que en ininterrompuda continuïtat i en línia successòria masculina directa davallà de la dinastia troncal del Casal de Barcelona, havent donat aquest llinatge privatiu durant prop de sis segles (844-1410) fins a vint-i-dos sobirans propis, alguns dels quals de relleu excepcional i regnat durador, i amb casaments sovint afortunats i cosmopolites amb filles de cases del món feudal occità o princeses de països llunyans, i uns pocs però reeixits esponsalicis amb dames autòctones.
Les empreses dels nostres comtes-reis comptaren tostemps amb el suport incondicional de les classes dirigents que els envoltaven, aixoplugades en les estructures jurídiques de la Generalitat i el Consell de Cent, sobretot pel que fa a la burgesia urbana dels ciutadans honrats, mercaders, canviadors i naviliers, menestrals dels gremis i professions liberals, més que no pas amb l’aristocràcia terratinent i jurisdiccional, i sovint hi practicaren una col·laboració estreta i eficaç a través d’un peoner parlamentarisme (1283) gairebé modern pels mètodes d’organització i de debat, amb representació permanent dels braços estamentals, treball per comissions, protocol i proposicions legislatives al tron tocant a afers monetaris, jurídics, militars i polítics, un cop promulgades les quals tenien prelació jurídica sobre qualsevol altre precepte reial unilateral perquè el monarca per ell sol no podia legislar, sinó juntament amb el poble.
Hi ha també un vocabulari polític ricament documentat que cada vegada parla menys de súbdits, vassalls i sotmesos, i cada cop més de “naturals nostres”, juntament amb conceptes nous com la “terra”, “el país”, “els catalans” , “la pàtria”, “la nació”, explicitant així l’orgull de pertànyer a una realitat jurídica i política prou definida en llurs límits i estesa a la totalitat dels àmbits territorial, humà, polític i institucional, de la Barcelona marítima cap a terra endins, com a mitjà inqüestionable d’afirmació nacional i sense oblidar les solidaritats amb les terres filloles just reconquerides de Mallorca (1229) i València (1240), actives però encara mal poblades, o els lligams amb els estats autònoms associats de “Dellà mar”, de Sicília (1285) i Sardenya (1329), fruit de l’expansió multisecular de la nostra marina, mig comercial i mig guerrera, amb la seva densa xarxa de consolats, llotges i mercats escampats arreu de la Mediterrània i a Flandes.
I, finalment s’hi dona un patriotisme lingüístic que n’identifica l’orgull de pertinença al grup català de qualsevol que en afortunada expressió del cronista Muntaner (1328) parli el “pus bell catalanesc del món”. Milers de registres de la Cancelleria fets majoritàriament en català pels virtuosos escrivans reials a partir del segle XIV, contribuïren a fixar la llengua literària i a la desclosa de l’elegant i impecable prosa d’un Bernat Metge, esdevenint Catalunya el segon país on florí l’humanisme, mig segle abans que França i Castella.
Santiago Suñol i Molina