PREGÓ DE FESTA MAJOR. Per Mercè Gui Reig. (4 de maig del 2024)
Sr Alcalde, Srs Regidors, homes i dones dels Torms i tots els qui sou aquí presents.
Des del respecte i compromís per aquest encàrrec que se m’ha fet, vull expressar la gran responsabilitat, per una banda, i per l’altra, i la molta il·lusió que sento en fer aquest pregó.
No us penseu que ha estat fàcil escriure’l! El més senzill va ser dir que sí, que el faré, com us puc dir que no, si em dona l’oportunitat de parlar del lloc que més m’estimo d’aquest món, i tant que us dic que sí! Després, però, va començar el maldecap de pensar: en quin compromís t’has posat Mercè? Ja saps que quan més emocionalment implicada estàs i com més bé ho vols fer a vegades les coses no surten com voldries? Prou, ja he dit que sí i ho tiraré endavant! I voldria que la meva veu fos també altaveu del que diríeu vosaltres si fóssiu en el meu lloc. Ara que ja és confeccionat, us puc avançar que conté una part poètica, una part nostàlgica i un final reivindicatiu. Aquí el teniu:
He de parlar de la gent dels Torms; del meu arbre familiar que hi té l’origen i que hi continuarà arrelat; del nostre cel que, lliure de contaminació, deixa veure amb claredat les estrelles durant les nits d’estiu; del gebre que cobreix l’herba i les branques dels aulivers i els ametllers els matins gèlids d’hivern; de l’aulor que fan els camps i els camins; de timó, de romer, d’espígol, de boix, de terra mullada o de ressecs terrossos; dels mixons que acompanyen el meu despertar; dels carrers, de les places, de la pedra que construeix cada casa; de l’església que ha vist passar generacions; del so de les campanes que amenitza el pas de les hores sobre el meu cap, de vegades lentes, altres cops fugaces; de l’escola que va ser construïda per la Mancomunitat; del casal que acull la festa i agombola tots els vilatans… De tantes coses!
Si escric sobre totes aquestes coses estic explicant el poble i la meva essència: van plegats. Pastors i pagesos són els meus padrins. És aquesta terra, doncs, la sang que em dona vida.
Les nostres històries particulars i íntimes, les microhistòries de cadascun de tots els qui som aquí, no es poden deslligar del lloc que ens ha vist néixer i créixer: la terra ens modela, confegeix el nostre caràcter i el nostre tarannà i ens transmet la seva saviesa. Avesats a les adversitats, els homes pagesos i les dones pageses, perquè les dones no us hem d’oblidar ja que heu estat imprescindibles essent protagonistes silenciades, heu anat cisellant una personalitat que us duu a mirar cap amunt (al cel, a l’aigua desitjada) i cap avall (a l’arbre, a la flor que anuncia el fruit i al brot que reneix cada any). Amatents a tot allò que, en aquest racó aspre de Les Garrigues, us ha de permetre tirar endavant amb la collita i amb la vida.
Els meus germans i jo som una baula més de la cadena que enllaça els nostres pares amb els nostres fills i filles. I com els brins d’una corda que volem desfer i no se’ns poden separar, l’estima a la natura, a la terra, al nostre país i a la llengua, a la música i a la literatura, són indestriables de la nostra manera de ser i del nostre camí vital.
Permeteu-me que, després d’aquest cant d’amor a la terra i per il·lustrar-lo, us llegeixi un poema que va escriure el pare, l’any 2003, que explica com la pluja mulla la terra desitjosa d’aigua. Que serveixi com a homenatge a l’home que fou i que també estimava els Torms, com tots nosaltres. Es diu Pluja de primavera:
A les darreries de l’hivern
un sol tebi, però agosarat,
alleugereix les aigües marines
de la salabror feixuga que les aclapara,
i se les enduu espais enllà.
Gotes minúscules
van fornint núvols lleugers,
delerosos de ruixar, generosament,
els conreus clivellats per la sequera,
d’il·luminar les cegues deus que ja no canten,
d’engrossir el minso cabal dels rius
on els peixos badallen per manca d’aigua…
A poc a poc, l’atzur es va enfosquint
i vessa llàgrimes espurnejants, càlidament
amorosides per un dolç somriure de nacre.
Cauen damunt els camps i netegen,
amb llur claror enlluernadora,
boscos, sembrats, prades i anyells
que cerquen, neguitosos, herba tendra.
Nombrosos reguerols d’aigua dolça
envaeixen totalment feixes i bancals.
De fonts eixutes brolla, novament,
aigua fecunda i els blats endarrerits
somriuen amb força renovada.
La terra molla respira frescor.
El poble i l’aire se sadollen
de la fragància que arreu s’estén
com una mà acariciant i generosa.
………..
Pluja de totes les primaveres,
amb quina frisança delitosa
ruixes les arrels de la meva esperança.
Estenc els braços i obro les mans
per no perdre’n cap gota.
Soc fill d’una terra àrida,
d’un incessant desig de pluja.
Tota la vida he estat mirant, al cel,
les escletxes per on els núvols s’escorren
i, ara que arribes, pluja primaveral,
t’acullo, joiosament, amb la certesa
que faràs realitat el somni
d’una collita, intensament delejada,
durant el llarg i llòbrec hivern.
De vegades m’he sentit impostora quan em pregunten: d’on ets? I dic: dels Torms. Bé -després afegeixo- els meus pares, en són, però hi he passat totes les vacances i els caps de setmana de la meva infantesa i me’n sento. És més difícil posar arrels en una ciutat, tot i que Lleida és petita, perquè tot hi és més impersonal, en canvi aquí tots en coneixem o bé tenim llaços familiars. Clar que sóc de Lleida, també, tanmateix els meus lligams més emocionals, la meva família i bona part dels meus amics són dels Torms. Els meus pares, el Josep de ca la Ventura i la Josefina de ca la Cània, no s’han deslligat mai del poble i ens han tramès al Jordi, al Joan i a mi, d’una manera natural i sense obligacions, perquè no ha calgut, que la nostra història personal sorgeix d’aquest micropoble, així en diuen ara, de Catalunya i de les Garrigues.
Ens trobem en un lloc de la Catalunya interior en un territori molt trencat i amb irregularitats del terreny, regulat per la construcció d’espones i marges on es troben els trossos i els bancals. A mitja hora de Lleida, ara que els cotxes ens permeten aquest contacte tan fluid, i a mitja hora de la serra del Montsant, un espai natural magnífic. No creieu que som en un racó de món privilegiat i tocat per la mà dels déus?
Recordo els trajectes de Lleida cap aquí quan era petita. Els comentaris habituals eren: aquí hi vam viure fins que vas tenir dos anys, que te’n recordes?, quan passàvem pel Soleràs; o en el moment que s’albirava el poble a mà dreta al peu del turó de la Punta del Salagut, la mare sempre deia i encara ara ho diu: és un poble de pessebre…
Són molts els records de què us podria parlar i he hagut d’escollir… Ja tenia 25 anys quan es van inaugurar les piscines, però fins llavors no vam deixar mai de remullar-nos: al riuet de Margalef -de vegades hi anàvem en el remolc d’un tractor- on les aigües gelades i a vegades minses eren un regal per als estius calorosos; al Joncar de cal Xollat que fou la piscina on molts vam aprendre a nedar; i una mica més enllà del Montsant, les platges de la Costa Daurada, Cambrils i Salou. Ho teníem tot!
I les nits a la fresca? Recordo sortir corrents de casa amb un préssec o una pera a les mans regalimant pels braços havent sopat perquè no em podia perdre ni un moment d’aquella vida nocturna: jugàvem, explicàvem històries de por, corríem en bicicleta, anàvem a tocar timbres i fugir ràpidament… Les dones assegudes en cadires al carrer parlant de cuina, de la feina, de les coses que passaven al poble. Els homes, al casal, jugant a la botifarra o a dòmino, xerrant de les collites, de la sequera, del preu de les ametlles, del rendiment de les olives, del futbol… No s’assemblava gens el que hi passava de dia i el que es coïa després de sopar, quan la temperatura permetia deixar aflorar tota aquesta vida social.
Ara bé, a l’hora de la migdiada, ni piu!, no podíem dir ni piu! Els homes havien de descansar per tornar al tros, i la calor, que ondulava els carrers i cremava la vegetació, ens recloïa a casa.
I les festes majors? Recordo l’ànsia en la preparació quan se n’apropaven els dies. S’havia d’estrenar el vestit d’estiu, tot i que que a inicis de maig encara feia fred; les dones s’ajudaven les unes a les altres per fer les aurelletes i barretets i una olor de matafaluga surava per tot arreu; els canelons no faltaven a cap taula; els parents dels pobles del voltant venien a la missa major, a ballar, a fer el vermut o a veure els partits de futbol o al cine, perquè encara teníem cine cada setmana! (Recordo les saques que arribaven els caps de setmana en el cotxe de línia i els cartells penjats a la façana del casal). I els músics, que, a falta d’hostal i de transport fàcil, menjaven a les cases particulars. Com ha canviat tot! Quanta nostàlgia! El que no ha canviat és que la festa major, com avui, és el moment de retrobament amb els amics i la família.
Els anys han anat passant i aquestes mateixes experiències les van viure les meves filles, la Judit i la Neus, que també passaven els estius aquí. Tres coses són les que ens agraden més del poble, em deien: que tothom es coneix i ens coneix, que podem anar soles pel carrer i que ens hi deixes baixar en pijama! El paradís de la infantesa, el seu i el meu, és comú i és aquest. Per això hi continuen venint i no se’n desentenen. Potser amb uns interessos diferents, però sempre amb l’estimació per la natura i el país, i amb recel contra els qui els volen malmetre.
Del pare també en vaig heretar la professió -de mestre-, i la curiositat i estimació per la música, la llengua i la literatura i aquests interessos em van fer dedicar la meva vida professional a ensenyar llengua i literatura catalanes.
I ara ve el moment reivindicatiu del pregó. No vull fer un míting, aquests dies ja en tenim prou, però en el moment en què ens trobem, la llengua catalana està en situació d’emergència, i voldria fer una crida a preservar el nostre patrimoni lingüístic: la llengua forma part de la nostra essència i ens és necessària. Al llarg dels anys hem patit una persecució i no se’ns deixava parlar-la en àmbits públics i, de la dictadura ençà, semblava que tot anava millor. Tanmateix ara tornem a coixejar. Deien cantants i poetes, qui perd els orígens, perd identitat. Hem anat perdent alguns trets propis del nostre dialecte, algunes de les paraules pròpies s’han anat diluint en el català dels mitjans de comunicació. De tota manera, el perill amb què ens trobem actualment és que cada cop hi ha menys parlants de català i el deixem enrere per un fals mite de l’educació envers els qui parlen castellà. No ens deixem vèncer! No som maleducats! Defensem el català i l’hem de mantenir en una conversa i els qui ens escolten acabaran parlant-lo. I, la llengua, tal com ho són les tradicions i la cultura, és un dels nostres principals trets d’identitat i no ens l’hem de deixar trepitjar.
Acabaré el pregó amb uns versos de Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià de qui se’n celebra el centenari enguany. En aquest poema compara les espones, ell en diu marjades, amb els trets identitaris d’un país: la llengua, la cultura, la forma de vida. I reivindica l’anonimat de qui les ha bastit, com totes les dones i els homes que construeixen un país, de les quals no en sabem el nom però que són imprescindibles.
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.
m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.
Que passeu tots i totes una molt bona Festa Major.
Moltes gràcies!
Visca Els Torms!
Visca la Festa Major!
Visca Catalunya lliure!
Mercè Guiu i Reig