Com un nen amb sabates noves, sense por del vent que bufa, m’he llençat al carrer d’una revolada. Fa fred, és cert, però això no és pas excusa per quedar-se estirat al sofà. La necessitat de desconnexió era màxima. Tantes hores tancat no són bones pel cap, pensa massa i, si a més a més, el cos no fa res, pitjor encara.
Creuar la porta i trepitjar la vorera ha estat un bàlsam miraculós. Semblava que tingués ales. Contràriament al que sol passar, el vent de cara era un estímul més que un entrebanc. Les ganes de vèncer aquesta dificultat, unides a les bones sensacions de la cursa, han fet que l’estona dedicada a l’esport hagi sigut un regal pel cos i la ment.
Semblava ben bé que, malgrat el trànsit i la gent, els carrers em pertanyien. Els semàfors, altres vegades díscols, es posaven verds al meu pas, facilitant-me el recorregut desitjat. O potser és que, endut pel plaer del moment, em deixava portar.
Ha estat una estona sanadora. Ara, recordant-la, sento enveja de mi mateix, pel gaudi aconseguit.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera