SENYOR DIRECTOR.
LA VIDA ÉS A VEGADES INJUSTA. Ho és des de sempre, encara que de vegades ens entossudim a oblidar-ho.
No tots comencem des del mateix lloc ni caminem amb les mateixes càrregues. Hi ha els que neixen envoltats de seguretat i els que aprenen molt aviat què significa la carència, la malaltia o la pèrdua. No és una qüestió de mèrit, sinó de circumstàncies.
La injustícia es manifesta en els petits gestos diaris: en qui treballa tota una vida i amb prou feines arriba a final de mes, en qui vol avançar i troba portes tancades, en qui compleix el seu deure i, així i tot, no rep el que mereix. També a l’atzar, que reparteix premis i càstigs sense consultar ningú. Acceptar-ho no és cinisme, és lucidesa.
Dir que la vida és injusta no implica cap resignació. Implica responsabilitat. Si el món no és just per naturalesa, aleshores la justícia s’ha de construir entre tots. Amb empatia, amb memòria i amb la voluntat de no passar de llarg davant del dolor aliè. La veritable derrota no és patir una injustícia, sinó acostumar-s’hi.
Potser no podem escollir el que ens passa, però sí la dignitat amb què ho afrontem. I acabaré dient com recordava el filòsof grec Sòcrates: “És pitjor cometre una injustícia que patir-la”, però jo penso “que sempre queda una oportunitat per tornar a començar.”
PERE SERRET BESA