Només el temps, el que compten els rellotges, va sempre i únicament endavant. Ells han evolucionat.
N’hi ha hagut de sol, de sorra, dels que calia donar-los corda, dels que fumcionen amb les nostres pulsacions al canell, dels que funcionen amb piles … tots es posen en marxa, avancen i, un bon dia, s’aturen fins que algú els dóna la volta, els dóna corda, els canvia la pila … i sempre es repeteix la mateixa història. El temps, el que comptem amb les diferents mesures que ens han ensenyat, funciona així, en línia recta i amb un ritme acompassat, tic tac, tic tac, és el nostre metrònom vital, el que mai no s’atura.
Nosaltres, els que hem après a comptar-lo però, no som ni anem així. Anem a batzegades, ara més de pressa, ara més a poc a poc, aquí caiem, allà ens aixequem, ens queixem, volem aturar-lo o volem que voli, però ell no ens fa cas, va al nostre costat i ens fa adonar, cruament i freda, que, inexorablement, ell també obeeix l’ordre d’avançar, sense cap més remei.
Aquest matí, després de la darrera aturada en el meu feixuc camí cap a la normalitat corredora, després d’esmorzar, mentre temia trobar-me un temps, meteorològic aquest, força fred, he anat a un poble veí per canviar de paisatge; sempre és més animat i estimulant anar per llocs nous, tot i que cada vegada és més difícil, si no és anant més lluny en cotxe.
Arribant a la imaginària línia de sortida, he tingut l’agradable sorpresa que no feia tant de fred com m’havia imaginat que faria. He començat caminant perquè el camí estava asfaltat i, quan he arribat al punt, inesperat, en què era de terra, he anat caminant i corrent, el “caco” que em va dir l’amic Joan.
El temps ha passat volant mentre jo anava gairebé arrossegant les cames per atenuar l’impacte dels talons amb el terra. Les sensacions han sigut bones, m’han deixat bon regust i, quan passi un temps prudencial, tornaré a calçar-me els keds i tornaré a deixar que em portin, sense que el temps importi, a un altre lloc.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA