Començaré per descriure en part Què és el rancor? És la manifestació d’un sentiment intens i durador que per la seva profunditat o manca de treball psicològic no es redueix amb el temps.
Les persones rancoroses subjecten de manera permanent un tros de carbó cremant. Ho fan amb la idea de poder-lo llançar en el moment menys pensat a tots aquells que els han ofès. No obstant això, els qui s’acaben cremant no són precisament els altres; sinó ells mateixos en estar subjectant durant tant de temps tot aquest foc, tota aquesta font de ràbia, odi i malestar. La rancúnia és com aquesta cremor que tenim al nostre interior, és una sensació que pot ser semblant a l’odi i que sorgeix, sobretot, quan sentim que algú ens ha traït o que no ha complert amb les nostres expectatives, ja que ha volgut fer-nos mal. Per què aquesta rancúnia? Gairebé sempre es genera quan una persona s’ha sentit ofesa, humiliada, malmesa o ridiculitzada. Si no s’expressa la ràbia, la rancúnia segueix aquí, generant sentiments d’odi.
Les persones rancoroses i que malauradament n’hi ha moltes, empassen i empassen tot aquest odi i ira que senten davant d’una circumstància patida. Es dediquen a criticar, jutjar, veure malament i escopir verí. Cal saber assimilar a perdonar. Tots cometem errors en aquesta vida i seguirem cometent, hem d’aprendre a ser més indulgents amb els altres i amb nosaltres mateixos. Jo personalment no acostumo a guardar rancúnia a ningú, però tampoc tinc amnèsia.
La rancúnia en psicologia l’entenem com aquest sentiment molt poderós d’enuig profund i persistent, que es manté en el temps, que es queda com «enquistat» al nostre interior fent que ens afecti negativament en l’àmbit emocional. Jorge González Moore, gran escriptor i poeta colombià, ens va deixar aquesta bonica frase: «La rancúnia és la sumatòria de la frustració humana». I acabaré dient que no és possible remuntar el vol si estem ancorats a terra presos del rancor.
PERE SERRET BESA