EL DESPOBLAMENT A LES COMARQUES DE PONENT [3]

En el relat dels despoblats i desèrtics camps del Segrià Ponentí, de nord a sud hi trobem en primer lloc l’antic terme rural del Pla de Sucs, limitant al nord amb Almacelles, al sud amb Gimenells, a llevant amb les 3.144 hectàrees dels setze predis del patrimoni de la família Raventós a l’antic terme rònec de Raïmat i a ponent amb Tamarit de Llitera, ocupant terreny que avui pertany al municipi de Lleida a títol d’entitat municipal descentralitzada (EMD), però espai que abans havia estat de la pertinença i jurisdicció de la Pia Almoina de Lleida, és a dir, de l’antic Capítol catedralici de la Seu de Lleida, i en acabat n’era propietària la societat ‘Agrícola de Sucs, S.A.’, les 2.034,39 hectàrees de la qual serien comprades l’any 1944 per l’Instituto Nacional de Colonización (INC) franquista per 5,25 milions de pessetes a la fi de construir-hi per iniciativa estatal els poblats de nou encuny de Sucs (1.823 hees., el 89% de les quals de regadiu), Suquets Baix i Suquets Alt.

El primer dels poblats està en el camí de ‘Llengua Eixuta’ cap a Montsó, que es considera part de la via imperial romana de Tarraco-Ilerda-Caesaraugusta, i una pedra miliària o fita per ancorar a terra i assenyalar el lloc on acaba una milla de camí, es guarda encara a la Casa de Cultura de la vila veïna d’Almacelles. Bé, un cop acabats els treballs de parcel·lació, xarxa hidràulica i construcció del nou poble, aquest, amb el mateix topònim de Sucs, seria habitat per 620 persones de famílies d’ofici camperol vingudes d’arreu d’Espanya i aglevades en règim provisional de colonat sota tutela de l’IRYDA, mentre que el altres dos foren adjudicats a particulars, com ara les 382 hees. de Suquets Baix amb 43 colons propietaris disseminats i les 233 hees. de la finca ‘Llaràs’ a Suquets Alt d’un tal José Irigoyen Rahola, qui va arribar a fundar-hi una fàbrica de conserves, vaqueria, molí d’arròs, col·legi, dispensari, comerç, cantina, forn, església, curses de braus, convent i, fins i tot, aeròdrom -que encara conserva en mig d’un camp de conreu l’hangar i la torre de control-, pel fet de ser ell un apassionat de l’aviació. El topònim de Sucs prové del llatí ‘sulcu’, solc en català, un terme lligat al relleu del terreny.

En segon lloc, Gimenells és un terme que pertanyia al municipi d’Alpicat, tot i que separat d’aquest pel que fa al seu àmbit territorial i situat per dessota del Pla de Sucs, amb una gran finca agrícola que servia de correccional en haver-la comprat l’any 1928 en Ramon Albó, jutge de menors a Barcelona, a la família Desvalls, marquesos d’Alfarràs i del Poal, per ubicar-hi l’Obra Tutelar Agrària (OTA), fins que al 1943 es va autoritzar l’expropiació i compra per l’INC de les 1.380 hectàrees de regadiu de que gaudia la finca des del 1929 amb l’aigua arribada del Canal d’Aragó i Catalunya per tal de promoure’n ara el parcel·lació en lots i més tard l’accés a la propietat dels parcers, juntament amb altres 256 hectàrees del Pla de la Vaqueria, situat a la veïna finca de Vallmanya en terme d’Alcarràs. Amb tot plegat l’any següent ja hi havien 12 colons andalusos establerts sota tutela de l’IRYDA, a més a més d’uns 13 parcers d’origen català en la resta de la finca del marquès d’Alfarràs. I pel juliol de 1947, quan ja eren 65 els colons, llavors s’acaba i inaugura la construcció del Centre Tècnic de Gimenells per a desenvolupar tasques de planificació i millora rural sobre 46 hees., destinant-se actualment a camp d’experimentació de l’IRTA [Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries]. Una dècada després, el 1959 l’INC crea el llogaret del Pla de la Font amb capacitat per a 347 habitants. I així, in crescendo, la localitat de Gimenells opta per segregar-se d’Alpicat l’any 1991 i constituir el nou municipi de Gimenells i Pla de la Font, amb una extensió de terreny sota tutela de l’IRYDA de 55,84 km², un cens de població de 1.120 habitants i densitat de 20,06 hab./km². El topònim Gimenells és d’origen àrab, ‘chimia’, amb el significat de capella dels pocs cristians mossàrabs que es resistiren a la islamització, aixoplugats en la capella del seu antic castell, documentat el 1092 com a part del regne islàmic de Montsó, fronterer amb el de Lareda (Lleida).

La penúltima àrea de repoblament correspon a la finca de Vallmanya de 3.211 hectàrees en el municipi d’Alcarràs, lloc antigament conegut com la ‘vallis magno’ i de la pertinença del monestir de Poblet, venut per aquest a la família de naviliers asturians Mier Chaves a començament del segle passat, anant més tard, per enllaç matrimonial, a mans de l’arquitecte Agapit Lamarca, sogre del president de la Generalitat Francesc Macià i després regentada per les seves filles Maria i Josefa Macià i Lamarca com a copropietàries, explotació agrària que havia arribat a comptar amb uns 70 colons en règim de masoveria. Tanmateix, feia temps que pels volts de juny del 1941 ja se’n varen segregar 305 hees. comprades pel grup lleidatà de Vall Companys, tros de terra anomenat de la Torre Cortasa, tot i que abans conegut com la Quadra de Farran o d’en Boltó. L’any 1968, però, li’n foren expropiades altres 2.258 hees.per l’IRYDA, principalment al Pla de Vallmanya limitant amb la carretera L-800-C157 per a ésser reparcel·lades i assignades a colons i, més endavant, una darrera venda de 191,40 hees més a l’empresa Agro-Vallmanya dels germans Narcís Jové, vinculada amb la cria de bestiar oví i amb carnisseries de xai a Lleida, va deixar reduïda la finca dels Macià a només 457 hees., essent dividida el setembre de 1979 en dos lots de 280,95 i 175,85 hees. entre les dues filles de ‘l’Avi dels catalans’.

I per posar fi a tanta història repobladora un apunt sobre les 720 hees. de l’Horta Vella de Montagut, paratge i territori de conreu del municipi d’Alcarràs, regat per la sèquia del Cap de Pinyana, que resultà de l’esmicolament del latifundi de ‘Montagut’ del Capítol de la Seu de Lleida, antic senyor jurisdiccional de 4.569 hectàrees, que després de successives segregacions en expropiar-ne 2.352 per a l’assentament de 145 colons sota tutela de l’IRYDA i vendre’n altres 1.497 hees. a l’empresa Agro-Lleida del grup Vall Companys, les restants 720 foren adquirides per alguns particulars i els masovers que les menaven, en nombre total de 110, el 72 % dels quals tenien lots de menys de 5 hectàrees i en conjunt conreaven la quarta part de la terra, unes 180 hees.

De fet, aquests dues darreres actuacions no foren pròpiament de repoblament col·lectiu en massa, sinó de repartiment de sòl agrari a la pagesia local o de l’entorn que ja n’era resident en llur habitatge i, per tant, els contingents de colons de nou assentament no suposen cap augment demogràfic del territori i d’aquí que la taxa de densitat d’habitatge en ambdós indrets del mateix sigui molt escarransida i la més migrada de tota la demarcació lleidatana: Vallmanya 1,09 hab./km² i Montagut 0,72 hab./km². Només cal fixar-se, per exemple, en el nombre de masies ja establertes properes a la zona de colonització del mateix Pla de Vallmanya reparcel·lat que se’n devien beneficiar: la Pigada, Filomena, el Llango, Manonelles, del Mòra, i en Samuel, capitost de la partida. Tanmateix, bona part d’aquesta zona de colonització està avui malmesa per la travessa al nord de la línia fèrria de l’AVE i, també, per la ubicació del circuit de velocitat construït pels autòctons germans Toni i Josep Maria Vitores, situat al ‘Pla de la Cremada’, a tocar per ponent amb la carretera a Gimenells i amb la caseria de Vallmanya, havent estat inaugurat el 15 de maig de 2007 com a alternativa ‘modesta’ al circuit de Montmeló, amb una longitud de recorregut de 3,75 km.

En resum i a grosso modo, dels 231 municipis que hi ha a la demarcació de Lleida, 122 tenen menys de 500 persones residents, és a dir, gairebé la meitat (52,81%), la qual cosa representa que només hi viuen i treballen 30.980 persones, o sigui només el 7,06% del cens de població de fet de tota la província. Són, doncs, 122 municipis pràcticament buits amb una població mitjana de 254 persones, que ocupen just la meitat (49,43%) del territori geogràfic de la demarcació. Tot i que amb notables diferències de densitat per quilòmetre quadrat prenent com a referent la mitjana de l’escandall o índex de despoblament resultant que és de només 5,17 hab./km². Vegem-ho:

* Quatre per dessota la mitjana: amb 12 dels 15 municipis del Solsonés (2,63 hab./km²) // també 12 dels 19 a l’Alt Urgell (2,72 hab./km²) // 12 del 15 del Pallars Sobirà (2,77 hab./km²) // i 9 dels 14 del Pallars Jussà (2,78 hab./km²), tots de la part alta geogràfica, dominada per les grans superfícies de boscos i prades i una extensió de 3.581,12 km² que suposa el 69,81% de les quatre comarques i la tercera part (29,51%) de la superfície total de la demarcació de Ponent.

* Una comarca en solitari ocupa la part central del territori amb 830,43 km² i una densitat equivalent a la mitjana suara exposada: La Noguera (5,41 hab./km²) amb 16 municipis implicats dels 30 que té. I una altra, també en solitari, tanca l’extrem o apèndix nord-oest amb una taxa semblant: la Valh d’Aran (5,61 hab./km²), però sobre un espai territorial reduït de 114,49 km² que amb prou feines abasta la cinquena part de la Vall, afectant 5 dels 9 municipis.

* Quatre comarques més del sud de la demarcació doblen aproximadament l’índex de densitat en el despoblament per no arribar alguns municipis als 500 residents: la Segarra (8,68 hab./km²) i 16 dels seus 21 municipis // les Garrigues (9,81 hab./km²) en 17 de les 24 entitats // l’Urgell (10,15 hab./km²) en 9 dels 20 // i Segrià (11,91 hab./km²) en 10 dels 38 municipis.

* Ens queden encara tres comarques, dues de les quals sense cap municipi o micropoble amb menys de 500 residents, que són els 3 de l’Alta Ribagorça no afectant doncs els 3.825 habitants del seu cens // i els 16 municipis del Pla d’Urgell amb un cens de 36.737 ciutadans.

I l’últim cas a considerar són els 7 municipis de la Baixa Cerdanya sota jurisdicció lleidatana, altrament coneguda com ‘la Batllia i el Baridà’, on els 4 inclosos d’afectació per menys de 500 residents suposen el 73,12% del cens de 3.943 habitants, amb la taxa equivalent de densitat més alta de tota la demarcació de Ponent de fins a 20,17 hab./km², atès que la superfície d’afectació és la més petita de tot el conjunt (142,91 km²), després de la relativa a la Valh d’Aran (114,49 km²)

Per tant, durant el darrers dos segles s’ha trencat l’equilibri territorial pel que fa a la densitat del poblament, restant en conseqüència amenaçada la supervivència dels petits pobles per la sagnia constant de gent que marxava xuclada per les grans urbs i les expectatives de feina i treball que donaven. I aquest moviment de població cal canviar-lo de sentit perquè la concentració en les grans ciutats ens ha portat, d’una banda, la contaminació atmosfèrica, el soroll d’agudes i molestes ressonàncies, l desorbitat preu de l’habitatge, els desnonaments pels fons de voltors i l’augment del cost de la vida. Mentrestant, per altra banda, el despoblament del medi rural ens ha submergit envers la desertització dels camps i que ningú tingui cura dels boscos amb el consegüent risc d’incendis, la manca de conservació de la diversitat biològica i el manteniment de les infraestructures de regs, corrents fluvials i xarxes de camins i elèctriques. Conjunt d’adversitats que cal revertir amb el repoblament per tornar a l’estat saludable dels pobles petits i al respecte i connectar amb els drets de la natura sense supeditar-la a l’economia, gaudint del paisatge i aprofitant millor el temps horari laboral i d’oci, ara que tenim robotització per excloure l’esforç físic humà, parcs eòlics, plaques solars i energies renovables, alhora que mitjans incipients per conciliar vida, feina i temps lliure a través de la comunicació digital en línia o telemàtica per la fibra òptica, el teletreball i l’ensenyament en escola oberta a distància, sempre que el gran i embullat cabdell de cables d’internet no s’entortolligui i col·lapsi tot el sistema, és clar!