EL DESPOBLAMENT A LES COMARQUES DE PONENT  [2]

  En un article anterior ens quedava pendent l’últim i tercer grup de comarques de Ponent, el qual constitueix el rovell de l’ou de la demarcació lleidatana amb les tres comarques de la taula següent en què les xifres ja parlen per sí soles. Minso o nul nombre de municipis amb risc de despoblament i percentatge exigu d’habitants que en resulten afectats, nul en els 16 de la nova comarca del Pla d’Urgell, que n’ostenta l`índex mitjà comarcal més alt de densitat de poblament (120,39 hab./km²) després del corresponent al Segrià (151,68 hab./km²), mentre que gairebé duplica el del Baix Urgell (64,03 hab.km²). A més a més, destacar la capitalitat de Mollerussa com a urbs que amb els seus actuals 14.649 habitants ha triplicat (+302,17%) el cens de 1960 i té la taxa de densitat de població més alta de Ponent (2.069,07 hab./km²) atesa la reduïda superfície del municipi, tot triplicant (+312,86%) la de la ciutat de Lleida (661,24 hab./km²), aixecada sobre un dilatat i inabastable territori de 212,30 km², que inclou altres 13 nuclis de població més entre pedanies, ravals i caseries. L’Urgell, no obstant, té tres ciutats importants que juntes apleguen 28.074 habitants, és a dir, el doble que Mollerussa, sobresortint la vila de Tàrrega, avui amb una població de 17.445, resultat d’un escreix del 138,42% respecte del cens de 1960, i que duplica l’increment obtingut per les altres dues grans ciutats de la mateixa comarca: Bellpuig (65,44%) i Agramunt (64,87%).

Finalment el Segrià, la setena comarca més poblada de Catalunya, culmina sobradament la preeminència en rang i posició sobre la totalitat de comarques de Ponent pel seu percentatge de creixement absolut (+86,24%) i l’escassa incidència percentual del risc de despoblament, tenint com a mitjana comarcal per sobre del paràmetre límit un folgat 151,68 habitants /km². No obstant això, l’evolució demogràfica no ha estat igual ni de bon tros per a cadascun dels seus 38 municipis i 3 entitats menors, i encara menys per als seus 64 nuclis habitats.

Tot plegat ens mena a considerar les xifres clau de cadascuna de les subcomarques en que sovint es trosseja el bast territori del Segrià amb 1.396,67 km² i poblat per 211.844 habitants de fet. I per fer-ho res millor que a partir de la taula següent sobre xifres absolutes i relatives totals, enlloc d’únicament les corresponents afectades per tenir valors de densitat per davall dels 8 habitants/km², com hem fet en les anteriors taules.

Queda clara, doncs, la posició preeminent de la Plana de Lleida estricta en tots els ordres: tant de territori (31,47 %) i nombre d’entitats locals menors (25), com de poblament, aquest quant a volum (82,87%), densitat (399,40 hab.,/km²) i taxa de creixement (+119,02%). D’altra banda no és gens menyspreable la taxa d’augment demogràfic del +51,85% del Segrià Nord, juntament amb una densitat que ultrapassa els 100 habitants per km², gràcies a tenir 5 dels 8 municipis amb sengles capitalitats en ciutats que freguen o bé passen dels mil habitants i amb aquestes densitats: Rosselló (326,31 hab./km²), Alfarràs (242,54 hab./km²), Benavent de Segrià (204,31 hab./km²), Torrefarrera (199,8 hab./km²3) i Vilanova de Segrià (115,75 hab./km²). I la darrera subcomarca que ha experimentat un modest increment poblacional entre el mateix període de 1960 a 2020 ha estat l’Aiguabarreig o espai territorial de confluència dels cursos fluvials del Segre i la Noguera Ribagorçana, amb una taxa mitjana positiva del +22,33% i densitats gairebé equivalents per als seus tres municipis: Corbins (69,59 hab./km²), la Portella (60,36 hab./km²) i poc menys Vilanova de la Barca (50,49 hab./km²), tot i que encara caldria afegir-hi Torrelameu (67,25 hab./km²), municipi riberenc adscrit però a la comarca de la Noguera i amb un creixement de població del +14,13%, inferior a la mitjana, tanmateix comparable al de la Portella (+13,78%), on la població estrangera nouvinguda és de 264 persones que suposen el 35,53 % del cens actual del municipi amb 743 residents de fet. Amb tot, el gruix poblacional de la subcomarca se l’endú Corbins amb un cens de 1.462 habitants i una taxa de creixement demogràfic del +39,64% des de l’any 1960.

Respecte de les tres subcomarques restants, allò que tenen en comú és la pèrdua de població durant el període considerat, més notable sobretot en el Segrià Sud o de Migjorn (-47,03%), ja que per tenir els seus 9 municipis una dilatada extensió geogràfica (325,43 km²) i manca d’altres petits nuclis de poblament, la seva densitat d’habitatge (10,39 hab./km²) és la més baixa de tota la comarca del Segrià, circumstància adversa que s’afegeix al seu caràcter de caire garriguenc de tot el Migjorn per tenir el terreny eixut i desèrtic, gairebé sense regadius i consistent en àmplies plataformes estructurals al·luvials hereues de l’aixecament epirogènic de l’antiga depressió lacustre oligocena (Almatret-Maials-Llardecans, Aspa-Castelldans i Alfès-Sunyer), que dissecades per l’erosió dels modestos corrents fluvials (Set, Secà, Clic, Vuit, Major) encaixant-s’hi, aconseguiren formar una topografia que destaca a certa alçada sobre el paisatge, seccionada d’una banda en planes al·luvials i terrasses de dipòsits d’erosió fluvioglacial, superfícies suaument accidentades per valls molt obertes i de fons pla, i de l’altra banda amb vessants laterals de serretes i turons residuals cònics o tossals-testimoni, sovint amb relleus invertits al cim de les carenes pel seu perfil esventrat a causa dels paleosòls o antics canals divagants de una xarxa fluvial fòssil.

Tot plegat no és el cas dels 5 municipis de la subcomarca del Baix Segre, en què la densitat mitjana de 33,15 hab./km² és poc més del triple gran que la del Segrià Sud, mentre que comparativament la pèrdua per despoblament (-10,77%) ha estat quasi quatre vegades i mitja menor, no tenint a penes població disseminada (5,5%). La diferència rau sobretot en què el Baix Segre disposa de grans possibilitats de regatge per la seva proximitat a la llera del riu Segre amb 3.472 has. i cobertura d’un 31,15% del territori de conreu, tot i que amb notables contrasts entre els municipis. Constrasts que es tradueixen en diversos graus d’augment o de davallada dels censos de població: Soses (+28,26%), Aitona (+10,65%), Seròs (-24,28%) -inclòs el despoblat de Montmeneu i el tossal amb la seva punta orogràfica de 494,6 m. d’alçada)-, Massalcoreig (-25,97%) i la Granja d’Escarp (-43,49%), tot guardant una certa correlació en paral·lel amb el percentatge d’hectàrees plantades de fruiters (pereres, pressegueres i pomeres) sobre l’extensió superfícial de cada territori, segons aquest recompte de setembre del 1993: Soses (42,21%), Aitona (30,24%), Seròs (13,84%), Massalcoreig (66,05%) i la Granja d’Escarp (17,24%). Recompte en què l’única dissidència en positiu és la de Massalcoreig, però cal tenir present que la seva horta fou reparcel·lada de bell nou i replantada amb moltíssims camps de fruiters després de l’ampliació en què va guanyar força terreny fèrtil al·luvial de l’interfluvi per haver-se rectificat i desplaçat el curs de la llera del riu Segre en la seva confluència amb el Cinca, per desembocar els dos pocs quilòmetres enllà amb l’Ebre en terme de Mequinensa, municipi aragonès del Baix Cinca. A banda del turisme floral, del Baix Segre cal destacar la seva riquesa patrimonial amb jaciments com els de Gebut (Soses) // Genó i Carratalà (Aitona) // Bovalar i monestir d’Avinganya (Seròs) // i Budells i Escarp (Massalcoreig).

I la cirereta del pastís que culmina aquest estudi és el Segrià de Ponent, que pròpiament no té la consideració administrativa tàcita de subcomarca, però que ocupa els extensos territoris de l’oest català fins al curs de la Clamor Amarga d’Almacelles que fa frontera amb el sector lliterà de la ratlla de l’Aragó, seu patrimonial dels grans latifundis senyorials que les guerres del segle XVII van despoblar d’ençà de 1658, tot i que la desamortització eclesiàstica de 1835 els traspassà a mans de diversos propietaris terratinents i en tres quartes parts s’aprofitaren només com a terrenys de caça. La repoblació feta en època franquista sota la tutela de l’IRYDA (Instituto Nacional de Reforma y Desarrollo Agrario), i que globalment es coneixia per aquest organisme com la Zona de Colonització, comprenia les entitats de població i les respectives taxes de densitat poblacional en habitants/km² següents: el Pla de Sucs (27,07), Gimenells i el Pla de la Font (20,06), Vallmanya (1,09) i Montagut (0,72), ocupant en junt 158.02 km² de superfície i una mitjana en densitat de 11,56 hab/km².

Però de la història d’aquest repoblament planificat pel govern franquista de postguerra en farem cinc cèntims en un pròxim article.

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina