Tots hem sentit, en alguna ocasió, parlar de la solitud del corredor de fons. Molta gent deu pensar, en sentir la paraula solitud, en la sensació de sentir-se involuntàriament sol. He buscat la definició de la paraula al diccionari i hi he trobat una accepció que crec que se li escau més, i és la de “estat de voler estar sol”.
Córrer és alguna cosa més que calçar-se uns keds, posar-se una samarreta i unes malles curtes i sortir al carrer a fer esport. Córrer és retrobar-se amb un mateix, amb el Jo interior que roman en silenci mentre fem alguna feina que requereix estar-hi més al damunt, per fer-la correctament. Córrer és deixar que les cames avancin per un camí de terra o d’asfalt, mentre el cap pot pensar en aquell problema que ens amoïna traient-nos la son quan ens posem al llit.
Estar sol, en aquests moments, no és un problema, és més aviat una ajuda. En realitat, també estem i ens sentim sols quan alguna cosa no va bé i patim. Quan ens sentim feliços, també estem sols. Quàntes vegades hem vist algú pel carrer, sol, caminant amb un gran somriure als llavis? Moltes, oi?
Si no ets un professional de l’atletisme, que es guanya les garrofes corrent, pots dedicar l’estona a pensar en altres coses que no són el ritme de cursa o altres tecnicismes. En aquests moments, no serà precisament estar sol allò que et farà rumiar.
La solitud del corredor és com la “solitude” a què canta Moustaki i et pot arribar a enamorar quan la converteixes en una habitud.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA