Lleida com qualsevol ciutat, és un complex cos social, construït a través de múltiples generacions de vilatans, que han fet d’aquestes contrades el seu hàbitat, on mitjançant els seus diferents i successius usos ha anat configurant la seva fisonomia actual.
Mentre el turó de la Seu esdevenia centre d’un poder polític religiós i militar avui perdut. L’activitat civil s’ha anat desenvolupant principalment dins d’un eix viari encaixonat entre el dit turó i el Riu Segre que ha estat fins ara, cor i testimoni de l’esdevenir de la ciutat.
Això era i ha estat possible, gràcies a exercir com un pol d’atracció tant pels seus veïns, com pels de les seves rodalies, un ampli territori que supera els límits provincials. En concentrar dins aquest espai, multitud de comerços, entitats de l’Administració, oficines bancàries i de serveis, consultes mèdiques bufets professionals, restauració, hostaleria i establiments d’esbarjo des dels antics cinemes fins als salons recreatius i de ball.
Però lentament i inexorablement tot això s’ha anat perdent en funció de les múltiples transformacions socials, que, tanmateix, han provocat una lenta i progressiva degradació d’aquest centre, amb comerços que han tancat definitivament, entitats bancàries i de serveis que han desaparegut o reduït la seva implantació, perquè moltes tasques s’han automatitzat i digitalitzat dins d’una evolució tecnològica imparable, deixant obsoletes moltes activitats que adés originaven un important tràfec humà. Tanmateix, totes aquelles activitats lúdiques que li donaven color, han sucumbit dins la voràgine del temps i les noves modes.
Tan és així, que l’únic batec que encara es percep a la zona és el d’un comerç cada cop mes anodí i despersonalitzat, quasi no en resta cap dels emblemàtics comerços locals, tampoc de la classe menestral, ni de la petita burgesia local, que tenia una alta capacitat dinamitzadora. Ara quan el comerç tanca les portes queda un panorama desolador, quanta gent, gossa voltar-hi fora dels horaris comercials? Els que tenim una certa edat recordem l’animació del diumenge a la tarda pel carrer Major quan la gent anava als cinemes, a ballar o simplement donaven un tomb i socialitzaven. Això encara es percep més a l’estiu -quan tot resta absolutament desert-, només cal evocar l’ambient que gaudia fa uns anys la Rambla Ferran, amb una munió de gent passejant i omplint les terrasses per prendre una orxata, un gelat o buscant l’ombra dels plataners.
Suposo que ja és massa tard, el pes inexorable del temps ho fa inviable, però que agradable era voltar pel centre, tant en laborable com en festiu, tant a l’hivern com a l’estiu. Es podrien fer accions per recuperar una mica la seva antiga vitalitat amb noves eines i activitats? Àdhuc, podrà continuar bategant gaire més el cor de la ciutat?
Jordi Testar i Juncà