Sr.Director:
Insistint ara en trobar s’hi ha alguna correlació estadística entre votants unionistes (VU) i nascuts a la resta de l’Estat (NE), hem determinat l’índex que relaciona la intensitat percentual del vot unionista (IPVU) amb el coeficient de vots unionistes per càpita de cada nadiu emigrat de la resta d’Espanya i nouvingut a Catalunya (VUNE), amb aquests resultats de correlació entre ambdues variants, que per al conjunt de Catalunya dóna una mitjana de 30,29, de tal manera que per sobre d’aquest índex es pot parlar d’una clara influència del sentiment d’evocació de la memòria del signe d’identitat espanyolista afectant sobretot aquestes tres àrees: Camp de Tarragona (35,13), Penedès (33,49) i Àrea Metropolitana stricto-sensu (33,07). Mentre que la correlació s’esvaneix, o si més no minva força, entre la resta de macroregions comarcals seguint el següent orde de més a menys: Gironès (23,40), Pirineu-Aran (23,39), Ponent (21,50), Comarques Centrals (19,21) i Terres de l’Ebre (16,57), seqüència que contrasta amb l’orde de l’exposada a l’inici del capítol anterior sobre els percentatges de ciutadans nascuts a la resta de l’Estat.
En l’estat actual de la qüestió no es pot dir que menteixen, doncs, els que cerquen una correlació directa entre vot i lloc de naixença, per bé que tard o d’hora es difuminarà i es farà fonedissa a l’empara d’un sentiment de pertinença a la nova terra i la vinculació amb el paisatge que els envolta dia a dia, que a la llarga són manifestacions comunes a tots els ciutadans, vinguin d’on vinguin, i res tenen a veure amb qualsevol senyal identitària.
Si d’una banda l’Espanya profunda, aquesta que mai ha aconseguit superar el seu propi nacionalisme identitari i excloent, s’ha tornat a equivocar en no voler escoltar-nos i no fer cap gest, ans al contrari practicar ’la dialéctica de los puños y las pistolas’ com a vergonyant recurs succedani d’una venjança, és evident que de l’altra banda la societat receptora majoritària i ancestral catalana encarna una identitat nacional i cultural pròpia, tot i que forjada en la memòria del passat d’on venim durant segles i segles, però això no justifica que l’hagi de blindar i d’imposar als altres que hi conviuen i que sovint se senten individualment o col·lectiva part d’identitats diferents, sinó que ben al contrari, no havent sigut mai refractària històricament a noves influències culturals vingudes de fora, el seu mateix dinamisme evolutiu intrínsec demostrat com a societat madura l’ha de fer permeable i oberta a recrear i reinventar els elements essencials que conformen i sostenen el seu tarannà singular, tot i que sense diluir-lo amb la gestió i el mestissatge d’una multiculturalitat tan diversa i complexa d’administrar com ara és el mosaic de cultures aïllades presents en una societat tan heterogènia com la d’avui a casa nostra.
Recordem sinó que al llarg de moltes centúries a Catalunya tothom hi ha cabut en successives onades del nord o del sud, atès que en el fons la pròpia identitat no s’imposa als altres, sinó que es construeix i es refà dia a dia en acceptar i conèixer l’altre, el que és diferent i nouvingut. L’inefable historiador Pierre Vilar deia que la ‘prehistòria catalana és la millor il·lustració d’un poblament que es constitueix per mestissatge’. O sigui, per fusió o encreuament de varietats, no només ètnica, sinó primordialment cultural.
I això ha esdevingut des del primer substrat de poblament indígena ibèric fins al segle XXI, tot passant en l’entremig per la romanització i imposició del llatí vulgar (VII-VI aC-IX dC) // Els manlleus lexicals i també culturals del superstrat aràbic (711-1148) // L’empenta cultural carolíngia de clara filiació europea i la colonització del país amb pagesos artigaires refugiats i revinguts de la Septimània (785-947).
El recobrament de la Catalunya Nova com a croada cristiana que congregà genovesos, occitans, normands, anglesos i pisans (1148-1169) // L’arribada de destres magistri lombardi atrets pel renaixement monàstic benedictí (1020-1213) // Els calls jueus i els avalots populars arran de colpidores crisis demogràfiques per recidivats brots epidèmics i males collites (1333-1516) // L’adveniment del poble d’ètnia gitana o romaní (1415) // Corrent migratori d’occitans o gavatxos aviat catalanitzats, expulsió de població morisca i espectacular alça demogràfica del Principat (1497-1640).
Mutilació territorial dels Comtats catalans nord-pirinencs (1629-1677) // Redreç demogràfic espectacular vinculat a l’arrencada preindustrial i represa agrària (1717-1787) // Diàspora d’emigrants catalans a les colònies espanyoles d’Amèrica i genocidi al poble gitano espanyol amb acolliment i refugiar-se a Catalunya (1717-1785) // Corrent immigratori de mà d’obra estrangera, particularment francesa, arran de l’alça dels salaris catalans en liderar Catalunya la revolució industrial peninsular enfront de l’oligarquia territorial caciquista espanyola (1768-1855).
Esclatant flux immigratori d’aragonesos i famílies del sud-est peninsular a través del tren ‘transmiserià’, atrets pel fort desenvolupament econòmic català (1900-1936) // Llegat antroponímic de la primera gran onada immigratòria vinguda de la resta d’Espanya (1920-1936) // Esclat de la fratricida Guerra Civil i acolliment de milers de refugiats desplaçats cap a la reraguarda republicana catalana (1936-1939).
L’èxode multitudinari postbèl·lic cap a l’exili i el ‘terror blanc’ del franquisme contra la ‘subversión roja’ amb condemnes de pena capital, batallons de treball i camps de concentració (1936-1970) // Explosió de gent jove immigrada oriünda de l’Espanya profunda i goyesca del sud i sud-oest peninsular i de la ‘meseta central’ castellana en successives onades de mà d’obra barata i desorbitat ‘baby boom’ (1940-1970) // Risc greu de ruptura de la convivència social pel confinament de la immigració a les perifèries suburbanes del ‘chabolisme’ convertides en autèntics ‘guetos’ (1950-1975).
Aberrant ruptura antifranquista amb acceptació d’una ‘transició política’ pseudodemocràtica i claudicant, dissenyada pel propi dictador i pactada per demòcrates de bolquer i nou encuny amb el règim feixista dels ‘quaranta anys’ i, també, fi del ‘barraquisme’ gràcies als preparatius de l’Olimpíada (1975-1992) // Nou cicle de nouvinguts ara estrangers, en què l’espai Schengen provoca l’exigència de visats i la deriva en la immigració il·legal de les ‘pasteres’ envers el somni europeu (1991-2017) // L’arribada dels MENA, menors d’edat estrangers no acompanyats, i rebre’ls en xarxes públiques o privades d’acollida humanitària (2010-2018) //
I finalment l’apartheid del sistema polític sobre la fracció de residents a Catalunya estrictament d’origen estranger pel seu lloc de naixement i aquí vivint des de fa un cert temps, arran del producte administratiu de l’imposada, carrinclona i estricta llei espanyola d’estrangeria que regula procediments altament burocràtics i perversos, caracteritzada pel grau de morositat o triga administrativa en reconèixer l’estatus o condició jurídica dels nouvinguts i tot el que se’n pot derivar en ordre al retard en l’assumpció plena de drets polítics, privilegis, deures, etc. com a nou ciutadà de la societat acollidora. Un total de 800.000 nouvinguts adults ‘sense papers’ arribats en darreres onades migratòries i que encara no poden votar per manca de plenitud en tots els drets civils i polítics.
És evident que la societat receptora majoritària i ancestral catalana encarna una identitat nacional i cultural pròpia, forjada en la memòria del passat d’on venim durant segles i segles com hem vist, però això no justifica que l’hagi de blindar i d’imposar als altres que hi conviuen i que sovint se senten individualment o col·lectiva part d’identitats diferents, sinó que ben al contrari, no havent sigut mai refractària històricament a noves influències culturals vingudes de fora, el seu mateix dinamisme evolutiu intrínsec demostrat com a societat madura l’ha de fer permeable i oberta a recrear i reinventar els elements essencials que conformen i sostenten el seu tarannà singular, tot i que sense diluir-lo amb la gestió i el mestissatge d’una multiculturalitat tan diversa i complexa d’administrar com ara és el mosaic de cultures aïllades presents en una societat tan heterogènia com la d’avui a casa nostra.
Gestió emmarcada, no obstant, en la irrevocable i vella tradició democràtica, liberal i republicana catalana de compromís envers el respecte pels drets de ciutadania de les diverses identitats que conviuen amb nosaltres, atès que aquesta és la condició fonamental per a l’acollida dels migrants i la seva integració no ha de suposar en cap cas la nostra desintegració com a nació, ans al contrari hem de poder créixer tots plegats en equilibrada i mal·leable harmonia i cohesió social intercultural quant a la gestió de la diversitat, entesa com quelcom valuós a preservar perquè la majoria dels catalans n’estan vitalment segurs que el mestissatge és la fortalesa d’una societat catalana en què des dels anys cinquanta del segle XX, i àdhuc des de molt abans, la proporció de població forana respecte de l’autòctona en origen és la més gran del món.
En altres paraules, tothom ha de ser conscient que estem immersos en un procés de doble i recíproc reconeixement i bescanvi genètic d’identitats a llarg termini i per tant hi haurà inexorable superposició i barreja d’identitats, que d’altra banda no és incompatible per ambdues parts, receptora i acollida, tanmateix potencialment conflictives pel seus tarannàs respectius diversos i multiculturals, que cal vigilar i controlar perquè no derivin en xenofòbia, racisme i intransigència.
Santiago Suñol i Molina