Durant molts anys, quan s’acostaven unes eleccions, el lema a què més es recorria era “el canvi”.
Tant li feia cóm havia anat la vida al poble, a la ciutat, al país. El canvi era l’única opció vàlida. I, a més, era urgent perquè tot havia anat malament, encara que no fos cert. Se’n van guanyar moltes, d’eleccions, amb aquest sistema.
Com que tothom vol estar millor, el canvi tenia el terreny ben abonat. Avui, ja no es parla gaire de canvi, es l’atac furibund i la crítica pura i dura l’eina més utilitzada. El canvi deixa pas al punt i seguit i ben poca cosa canvia, tret d’un canvi d’imatge.
Quant a les relacions personals, d’amistat, d’amor, no és que vagin de manera gaire diferent, si no van pitjor. La violència que es produeix dins les llars quan es tanca la porta del carrer és una xacra que creix exponencialment cada dia que passa. I hi ha canvi, i tant si n’hi ha. A l’inrevés del que seria desitjable.
D’exemples n’hi ha a les dues bandes de la parella. Solen aparèixer quan la parella rep el vistiplau de la llei, com si llavors ja tot fos permès. Canviar l’abraçada per l’agressió física es produeix ràpidament, en el cas dels homes, habitualment i, en el cas de les dones, la violència psicològica anul·la la voluntat de l’home, que esdevé un ninot de drap sense capacitat se reacció. Aquesta violència no deixa marques a la pell, però les deixa al cervell.
Tan aviat com es detecta la no-voluntat de canvi, quan la violència encara es pot mig controlar. Aplicar un punt i a part radical és l’única opció aplicable. El temps de les promeses ja s’ha esgotat, com aquell pretès canvi. La mentida ja és evident, oi?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA