Absentisme: quan el debat evita les causes

Pere Sánchez Álvarez. Secretari general. CCOO de les Terres de Lleida

Absentisme: quan el debat evita les causes

(Resposta a l’article “El virus de l’absentisme” de Marc Cerón, publicat al diari Segre, el 24 de gener de 2026)

El debat sobre l’absentisme laboral acostuma a plantejar-se des d’una mirada parcial, de manera voluntària, interessada i esbiaixada. El relat posa el focus gairebé exclusivament en les persones treballadores, tractant l’absència com una decisió lleugera i una falta de compromís. Aquest enfocament no només és injust, sinó que és indecent. Esquiva qualsevol responsabilitat sobre una bona part del problema.   

L’absentisme no es pot analitzar seriosament sense parlar de condicions de treball: de la manca de prevenció de riscos laborals, de la sobrecàrrega de feina, dels ritmes excessius, de la pressió constant i de l’impacte creixent dels problemes de salut física i mental. Quan aquests factors es converteixen en estructurals, les baixes no són una anomalia: són una conseqüència directa del model. L’absentisme no és una causa, és un símptoma.

Aquest debat pren una dimensió especialment rellevant quan s’observa que moltes d’aquestes situacions es concentren en sectors en els quals la mà d’obra està formada majoritàriament per persones en situació de vulnerabilitat: l’hostaleria, la neteja, el sector agroalimentari, el comerç o les residències, entre d’altres. Sectors essencials, sovint feminitzats i amb una alta presència de persones migrants, en els quals els salaris són baixos, la rotació elevada i la capacitat de defensar drets, limitada. No es tracta d’assenyalar tot el teixit productiu, però sí de reconèixer on es produeixen amb més intensitat aquestes dinàmiques.

Alhora, cal situar el debat en un context més ampli. En els darrers anys, molts sectors han anunciat beneficis empresarials importants, mentre que els salaris han anat perdent poder adquisitiu de manera sostinguda. La riquesa s’ha generat, però no s’ha repartit en la mateixa proporció. Aquesta decisió ni és neutra ni és inevitable i a més té efectes clars: persones que treballen més, en pitjors condicions i amb menys capacitat de resistència física i mental. Si la competitivitat es basa en salaris baixos i condicions precàries, no hauria de sorprendre que augmentin les baixes vinculades a la sobrecàrrega o a la manca de prevenció.

Malgrat això, el relat dominant tendeix a presentar les persones treballadores com a sospitoses permanents, com si a la mínima optessin per no anar a treballar. Des d’aquesta lògica, es parla d’absentisme sense parlar de responsabilitats empresarials, sense revisar models de gestió ni condicions laborals. Exercir un dret reconegut no pot ser interpretat com un abús.

Aquest enfocament es veu reforçat per la proliferació de discursos i pràctiques de control que desplacen el focus cap a l’individu i construeixen una idea implícita de mandra o falta de voluntat. Un relat còmode que permet carregar la culpa cap avall i evitar qualsevol autocrítica sobre com s’organitza el treball.

Tot això no és un debat teòric. És el que es veu cada dia als sindicats: salaris baixos que no permeten viure amb dignitat, incompliments reiterats del registre de jornada, hores extres no pagades, pressions per no agafar la baixa, manca de mesures de prevenció i abusos que s’han anat normalitzant. Aquesta realitat no apareix a les estadístiques d’absentisme, però explica molt millor què està passant als centres de treball.

Quan es parla d’absentisme sense parlar de drets, de salaris, de prevenció i de distribució de la riquesa, el debat queda inevitablement esbiaixat. I quan es construeix un relat que retrata les persones treballadores com a gandules mentre s’ignoren les condicions que les emmalalteixen, no estem davant d’un error d’anàlisi, sinó d’una decisió conscient.

Si es vol abordar l’absentisme amb rigor, cal canviar el focus: deixar de culpabilitzar qui emmalalteix i començar a assumir que la salut laboral és una responsabilitat compartida i una condició imprescindible per a un model de treball just i sostenible.

Pere Sánchez Álvarez. Secretari general. CCOO de les Terres de Lleida