MIRANT EL CURS QUE ACABA. Glossa dominical 29 de juliol de 2018

Recordo l’últim comentari del curs passat en el qual mirava les vacances que s’acostaven i els consells que us donava per a un bon descans estival. Era una mirada cap al futur que pretenia posar èmfasi a la realitat del descans en família i la importància de la pràctica religiosa.

La mirada d’avui vol ser retrospectiva. Hem acabat un curs i enguany el meu escrit podria accentuar el balanç personal i comunitari de les activitats desenvolupades i de les actituds que, com a cristians, hem de manifestar davant de situacions complexes que hem viscut junts en la societat i en l’interior de la nostra Església.

Hem viscut la tragèdia dels immigrants i refugiats en el pròxim Mediterrani i la resposta de l’Església i de la mateixa societat davant d’aquest fet. També l’assassinat d’un nen de 8 anys a Almeria que ens ha commocionat. Ens ha irritat el considerable augment dels mals tractes i violències fins a la mort, sobretot, en dones amb els consegüent desemparament dels fills. Ens hem rebelat davant les violacions en grup perpetrades a dones en solitari. S’ha disparat entre els més joves el consum de drogues i alcohol. Contemplem amb certa fredor l’allunyament de la pràctica religiosa per part d’alguns sectors socials.

En concret i a més a més del què ja he mencionat anteriorment, entre nosaltres ha estat un curs socialment convuls. Hem protagonitzat i/o hem suportat un escenari de confrontació. Amb la pretensió de remarcar identitats hem pogut caure en l’oblit de l’altre, en el menyspreu o en la indiferència cap als germans que ens envolten i que conviuen amb nosaltres. Segurament amb idees diferents, amb opinions contràries i amb accions que no compartim. Malgrat tot, o gràcies a aquesta pluralitat, els cristians hem de posar per davant l’estima i la proximitat cap a l’altre a la imposició de les pròpies idees i conviccions. És més important l’amor cap a l’altre que la defensa del que ens sembla més just. El que neix del més profund de l’evangeli de Jesucrist és l’amor, el perdó i el servei al proïsme. I un cristià no té més remei, si vol ser coherent, que recórrer a la seva vida a les orientacions i manaments del Senyor. Ignoro si a través del diàleg o del silenci i l’oració. És cert que tots necessitem recomposar una convivència fraterna, una unitat en la defensa de la dignitat de totes les persones i un treball constant per la comunió dins de la comunitat cristiana com a servei a tota la societat.

És una situació que s’allarga massa i, sense assenyalar culpabilitats, aquesta és una bona raó per deixar-nos conduir per l’Esperit com ens diu Sant Pau a la seva carta als Gàlates: “En canvi, el fruit de l’Esperit és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. La Llei no és contrària a res d’això (5, 22-23). El mateix mana als cristians de Colosses: “però ara desfeu-vos de tot el que sigui ira, enfuriment, dolenteria, injúries, paraules deshonestes. No us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home vell i de les seves obres i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement. Aquí ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots” (3, 8-11).

En qualsevol circumstància i en qualsevol moment és possible viure l’evangeli. Recordeu la història i us vindran a la memòria situacions diverses i contradictòries amb l’entorn: sota l’imperi o en temps feudals, sota tiranies o en societats democràtiques, amb repúbliques o amb monarquies. Sentint el recolzament de les paraules del Senyor: siguin màrtirs o missioners, pares de família o solters, científics o mestres, joves o ancians…

Com podeu veure tenim motius per resar i per mantenir un compromís personal evangèlic.

+Salvador Giménez, bisbe de Lleida.