CUBA: LA REVOLUCIÓ A LES FOSQUES

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de presentar el professor cubà Hebert Pèrez en una tertúlia organitzada pel Club de l’Amistat Terres de Lleida al CT Lleida. Les seves reflexions sobre la realitat actual de Cuba em van deixar una pregunta persistent: què queda avui d’aquella revolució que durant dècades va simbolitzar esperança i resistència?

Quan pensem en Cuba, molts encara imaginen la música als carrers de l’Havana, els cotxes antics, el Carib i l’alegria d’un poble acostumat a sobreviure amb dignitat. Però darrere d’aquesta postal hi ha avui una realitat dramàtica: Cuba travessa una de les crisis econòmiques i socials més greus de la seva història recent.

Les apagades elèctriques duren hores, i sovint dies sencers. Famílies senceres passen les nits a les fosques, sense ventiladors ni neveres, mentre la calor caribenya fa malbé els aliments i obliga molts infants a estudiar amb espelmes. La manca de combustible paralitza el transport i condiciona tota la vida quotidiana.

A les botigues, les cues interminables formen part del paisatge habitual. Milers de persones s’aixequen de matinada amb l’esperança d’aconseguir arròs, oli, pa o llet. Sovint, després d’hores d’espera, els prestatges queden buits abans que arribi el seu torn. Menjar cada dia s’ha convertit en una autèntica lluita de supervivència.

Els salaris són pràcticament simbòlics. Metges, professors i enginyers cobren quantitats insuficients per mantenir una família. Molts abandonen les seves professions per intentar sobreviure gràcies al turisme o a l’economia informal. Mentrestant, milers de joves formats i preparats no veuen cap futur possible dins de l’illa.

La situació sanitària també és alarmant. Als hospitals falten antibiòtics, analgèsics i material mèdic bàsic. Moltes famílies depenen dels paquets enviats per parents emigrats per obtenir medicines imprescindibles. Així i tot, els professionals sanitaris continuen treballant amb una entrega admirable.

   Els joves viuen atrapats entre la frustració i l’esperança. Molts han estudiat durant anys, tenen formació i talent, però no troben oportunitats per construir un futur digne,. Alguns somien marxar; altres intenten resistir i continuen lluitant pel seu país. Mentrestant, els avis comparteixen pensions minúscules amb els fills i nets, fent autèntics miracles per posar un plat a taula.

Les causes d’aquesta crisi són múltiples: un sistema econòmic profundament centralitzat i desgastat, dècades d’embargament nord-americà, dependència energètica exterior, la caiguda del turisme després de la pandèmia i una emigració massiva que buida el país de joves i professionals.

El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha tensat encara més la situació. L’enduriment de les sancions i les dificultats per garantir el subministrament de petroli han agreujat la crisi energètica i econòmica. Però més enllà de la geopolítica, qui pateix les conseqüències reals són les persones senzilles: famílies, avis, infants i treballadors que només aspiren a viure amb dignitat.

I malgrat tot, Cuba continua demostrant una extraordinària capacitat de resistència. El poble cubà comparteix el poc que té, manté viu el sentit de comunitat i conserva una dignitat admirable enmig de les dificultats. Allà, l’esperança no és un discurs polític: és una necessitat diària per continuar vivint.

Cuba és avui la contradicció d’un país amb una gran cultura, professionals excel·lents i una identitat nacional fortíssima, però també amb escassetat constant, frustració i sofriment silenciós.

Des de la comoditat europea costa imaginar què significa viure sense saber si demà hi haurà llum, menjar o medicaments. Però precisament per això no hauríem de mirar cap a una altra banda. Perquè darrere de cada crisi política hi ha persones. I el sofriment dels altres mai no ens hauria de deixar indiferents.

Mentrestant, als carrers de l’Havana, la foscor i el soroll de les cassoles continuen omplint les matinades. Cuba fa mal, sí. Però fins i tot entre les ruïnes, encara hi batega esperança.

José Luis Solans Pueyo. Doctor en Dret. Professor de l’Escola de Relacions laborals de Lleida. Adscrita a la UdL.