Canes festeja l’amor entre dones79 Festival Internacional de Cinema de Canes (Del 12 al 23 de maig de 2026)

Peu de foto: ‘La vie d’une femme’ de Charline Bourgeois-Tacquet

La secció oficial del festival de Canes ha arrancat de forma més aviat discreta i sense sobresalts amb dues pel·lícules semblants sobre dones i relacions femenines, però de tractament oposat, la continguda ‘Nagi Notes’ del japonès Koji Fukada i la frenètica ‘La vie d’une femme’ de la francesa Charline Bourgeois-Tacquet.

La sorpresa, la rauxa, la diferència, la imaginació, ha arribat de la mà de la pel·lícula inaugural de la secció paral·lela Una Certa Mirada, la coproducció americana-canadenca ‘Teenage Sex and Death at Camp Miasma’ de la cineasta i guionista americana Jean Schoenbrun. Aquí s’aborden temes similars al de les dues pel·lícules comentades de secció oficial com és la qüestió queer.

La pel·lícula és un homenatge intel·ligent i entregat al cinema slasher a través de la fascinació que desvetlla en una jove directora (Hanna Einbinde) una franquícia de cinema de terror i assassinats d’un psicòpata, Litte Death, que assassina adolescents a raig amb una llança en un llac en un campament juvenil. La cineasta es capfica a trobar l’adolescent de la pel·lícula original, ara una dona adulta (Gillian Anderson), per reflexionar sobre el desig femení, la virginitat i el mateix gènere associat als cossos, la sang i els fluids explorant la identificació entre víctima i botxí, entre mort i orgasme.

Aquesta sublimació del gènere va acompanyat d’un joc metacinematogràfic que ens capbussa en una atmosfera onírica, irreal, fantàstica, com de conte. Jean Schoenbrun fa gala d’una mirada nostàlgica suspesa en un estat d’hipnosi que entra per la porta gran a Canes després d’indagar en l’atracció que exerceixen fenòmens terrorífics juvenils associats al VHS, als videojocs o la TV en propostes com ‘We’re All Going to the World’s Fair’ (2021) o ‘I Saw the TV Glow’ (2024)

Esculpint l’amor femení

El primer dia de competició ens ha deixat una delicada encara que innòcua pel·lícula melodramàtica japonesa ‘Nagi Notes’ de Koji Fukada. El cineasta japonès entra en la secció oficial després que l’any passat participés en la secció Cannes Première, fora de competició, amb ‘Love on Trial’. Abans havia estat seleccionat l’any de la pandèmia amb ‘The Real Thing’ (2020) i venia de guanyar el premi del jurat en la secció paral·lela Una Certa Mirada per ‘Harmonium’ (2016). El cineasta japonès adapta l’obra de teatre homònima d’Oriza Irata, inspirada al seu torn en el clàssic cinematogràfic japonès ‘Viatge a Tokio’ de Yasujiro Ozu. Aquesta coproducció entre Japó, Filipines, França i Singapur ens mostra com la Yuri Sakashita (Shizuka Ishibashi), una arquitecta divorciada provinent de Tokio, visita la seva amiga i excunyada, la Yoriko Endo (Takako Matsu), una escultora que treballa la fusta i que viu en un poble, un entorn rural sota el mont Nagi a prop d’una base militar. Yoriko viu sola, en un isolament buscat, entregada a esculpir la fusta, una obsessió artística que amaga una antiga història d’amor amb una dona del poble casada amb un veí, Yoshihiro Iguchi (Kenichi Matsuyama), que l’ha deixat trasbalsada per sempre. La Yuri es presta a posar per la Yoriko en el seu taller i sembla convertir-se en la model que Yoriko estimava.

La Yuri només tenia pensat passar uns dies, però els dies van discorrent i neix un corrent de complicitat i connexió fet de confidències de tota mena que fa que la Yuri allargui la seva estada. La relació imprevista de Yuri amb dos nois del poble la converteix també en testimoni del seu amor i de la seva boja fugida. A mesura que avancen les sessions, els silencis s’omplen de records i ressorgeix una connexió profunda entre elles. Fukada planteja una fina història de sentiments i de desamors de dues dones que han de tirar endavant explicitant el tema de l’homosexualitat femenina. Però el seu to planer, càndid, la converteix en una pel·lícula carrinclona, la seva intimitat sentimental s’acosta més a la castedat melodramàtica. Fukada teixeix un interessant encreuament entre personatges i històries personals que conflueixen en el taller i en una dimensió artística, com posa de manifest un antic retrat a llapis de la Yuri que ha marcat a altres personatges. Però aquesta mixtura de vida i art no acaba d’encaixar del tot i comentaris sobre l’obra del pintor Edward Hopper resta com una simple anècdota. L’ús d’alguns proverbis semblen elementals o la cita inspiradora del poeta romàntic anglès Coleridge són més escaients. Una pel·lícula que se serveix d’elements insistents que al final esdevenen superflus i que no tenen gens d’importància dramàtica com els trets que se senten de la base militar propera i els anuncis radiofònics que alerten del risc per als vilatans de les proves de tir amb foc real. Una pel·lícula que busca la veritat en la simplicitat, però que només es queda en una bonica faula rural sense profunditat.

Desbordament femení

La coproducció francobelga ‘La vie d’une femme’ dirigida i escrita per Charline Bourgeois-Tacquet incideix de nou en els amors lèsbics com ‘Nagi notes’ de Kogi Fukada, però ampliant més el focus per representar en tota la seva complexitat ki contradiccions una dona del nostre temps, forta i segura, que viu al límit el seu èxit professional, però al caire del desbordament. La Gabrielle (Léa Drucker), una dona madura de cinquanta-cinc anys, viu de forma abnegada la seva feina com a cirurgiana i cap del departament d’un hospital. Una dona atrafegada que fa front a tota mena de maldecaps corporatius, laborals o, també, familiars. Sempre viu enganxada al telèfon, sempre amunt i avall, en perpetu moviment. Una dona sense respir, pràcticament sense vida privada, però que així i tot sembla controlar la seva complicada vida. Conviu amb l’estrès de la feina, la relació estable amb el marit, Henri (Charles Berling), tot i les seves escapades sexuals, però ara ha de fer front a la contrarietat de la mare afectada d’Alzheimer o a l’afer sentimental inesperat amb una novel·lista, Frida (Mélanie Thierry). Una pel·lícula que busca la veritat en la simplicitat), que ha vingut a l’hospital per escriure un llibre. L’ordre vital de Gabrielle és sacsejat així per imprevistos que l’obliguen a repensar la vida que ha triat, a reorganitzar-se, a repensar-se.

Una vibrant i polifònica pel·lícula que s’estructura en capítols breus que radiografien amb diferents pinzellades la vida intempestiva de la Gabrielle. Un mosaic de situacions diverses que conformen una mirada calidoscòpica a una dona que ara descobreix la seva vulnerabilitat. L’actriu francesa Léa Drucker torna a fer un gran paper dramàtic i repeteix en la competició de Canes després de ‘Dossier 137’ de Dominik Moll l’any passat, ‘L’été dernier’ de Catherine Breillat el 2023 o ‘Close’ de Lukas Dhont l’any 2022. El seu company en la pel·lícula, Charles Berling, fa un gran paper com a marit comprensiu revestit de certa noblesa. Berling va competir fa anys a Canes amb ‘Elle’ (2016, Paul Verhoeven) i ‘Demonlover’ (2002, Olivier Assayas), i més recentment ha estat amb films com ‘Mascarade’ (2022, Nicolas Bedos). La intrusa que provoca una rebolcada en l’estabilitat afectiva de la Gabrielle està interpretada per Mélanie Thierry, actriu francesa nominada als Cèsar pel seu paper a ‘La doleur’ (2017, Emmanuel Finkiel), fent de Marguerite Duras, amb dimensió internacional després de treballar amb Spike Lee i a qui vam veure l’any passat a Canes a ‘Cannamara’ d’Alex Lutz en la secció Cannes Première.