APRENDRE A VIURE AMB EL QUE ENS DOL

SENYOR DIRECTOR

Vivim temps en què el dolor sembla haver estat bandejat del discurs públic. En els temps actuals considera no tenir cabuda. Ho amaguem, ho dissimulem, ho tenim. Se li evita, se’l maquilla o se’l medicalitza amb rapidesa, com si sentir-lo fos un error del sistema i no una condició inherent a la vida humana, potser estem oblidant quelcom essencial, no hi ha vida gran sense petits dolors.

Aquest gran filòsof alemany, que va ser Nietzsche, va pronunciar aquesta sublim frase: “Sense l’ombra del dolor, la llum de la vida no tindria forma”. Jo diria que només el que abraça les ferides, descobreix la profunditat de la vida, que ve a dir més o menys el mateix. Cap persona no és més feliç que aquella que mai no ha passat per l’adversitat. Perquè no se li permet provar-se a ell mateix. Els petits dolors són els que ens modelen amb més discreció.

Ens ensenyen a tenir paciència, humilitat i empatia. Qui ha patit un revés en aquesta vida, que som molts, saben reconèixer la fragilitat aliena i allargar la mà sense jutjar. Són aquestes petites ferides les que, amb el temps, es converteixen en cicatrius de saviesa. Recordaran que hi ha aquella frase coneguda per tothom que diu: “El que no mata, ens fa més forts”. I acabaré dient que el dolor no és sempre un enemic.

En dosis humanes esdevé un mestre silenciós. No crida ni obliga, però deixa petjades. A través seu aprenem límits, cultivem compassió i descobrim una força que desconeixíem. No ve a quedar-se, sinó a ensenyar-nos una mica abans de marxar. Escoltar-lo, sense rendir-nos-hi, és una forma profunda de creixement.

PERE SERRET BESA